L'última invasió

Calla!

Tu no saps el què és. No saps el què és. No saps... El veuràs entrar a casa, com si no passés res. Et saludarà, li tornaràs el somriure. En una cerimònia mil cops repetida, veuràs com posa les claus al pany i empeny la porta. La candidesa del seu rostre desapareixerà tan aviat com creuï el llindar; però tu no ho veuràs.

Calla!

Arraulida en un racó, sento el seus passos. Quieta. En silenci. Amb els ulls plens de llàgrimes. Amb les ungles rosegades. Amb el cos podrit de blaus. M'estirarà als cabells, m'arrossegarà a la força fins a l'arena del circ. El Cèsar ha dictat sentència. El terra de la cuina. O el del menjador. O el de l'habitació. O el del bany. No importa. Contra el terra de no importa, a qui ningú no importa, em trencarà els ossos, em destrossarà els músculs, em rebentarà les venes, em deixarà estesa, morta, enmig d'una taca vermella; vermella de sang. Demà el meu rostre serà una fotografia a peu de pàgina en un diari d'abast nacional: «Víctima número...» El teu testimoni parlarà per dir que el monstre semblava un ésser normal; normal!

Calla!

Arraulida en un racó, sento el seus passos. Sento com et saluda, com tanca la porta. Sento com s'acosta, un peu rere l'altre. Sento la seva respiració continguda, la seva ràbia. Sento com prepara la invasió, una vegada més, com fa girar el pom de la porta, com entra en el meu territori amb els ulls embogits, amb el puny enlaire.

Una bala al cor li desencaixa la mandíbula. El tret em ressona a les orelles. La pistola em cau de les mans.

Parla ara; si pots.

Atzucac (Narració repetitiva - Inspirat en la «Teoria general de la narració» de Shlomith Rimmon)

Va obrir la porta. No hi havia ningú. Va tancar la porta.

Va obrir la porta. A dins hi havia un país de fades, construït de meravelles. Arbres de fulles blaves, rius d'aigües liles, herbes de color rosa sota un cel daurat a on brillava un sol de color blau marí. En la llunyania, una casa de vidre, totalment invisible. A primer pla, un gos que miolava tot pasturant l'herba dels cactus. Va tancar la porta.

Va obrir la porta. Només el buit. Buit. Buit absolut. Un teatre a les fosques, sense llum. Platea buida. Teló abaixat sobre fons negre. Altaveus sense so. Aire sense mosques. Sortides sense vigilant. Últimes files lliures. Va tancar la porta.

Va obrir la porta. El soroll de la música el va tirar enrere. El centre de la pista era una immensa aglomeració de persones amb els ulls oberts de bat a bat, amb les cintures dislocades de tan ballar, amb els peus rebentats de tantes hores dempeus. Centenars de persones atrapades en els flaixos de llum que els encegaven els sentits. Fugida impossible. Trampa de mortals. Va tancar la porta.

Va obrir la porta. Els nens van alçar la mà per respondre la pregunta de la professora. Vint pupitres encarats a una pissarra verda, a on una suma de guix blanc reclamava resposta: dos i dos. La professora es va col·locar bé les ulleres i va assenyalar el nouvingut. Un nen va saltar de la cadira i va vociferar la resposta correcta: «Vint-i-dos!» Va tancar la porta.

Va obrir la porta. El mar el va sortir a rebre. Ones que van, ones que venen. Una gavina va xisclar en el cel per reclamar el seu espai entre els núvols. Ones que van, ones que venen. Una petxina restava atenta per robar la veu del mar. Ones que van, ones que venen. Va tancar la porta.

Va obrir la porta. El rugit de motor li va fer girar el cap i el coll va rebre una estrebada brusca. La roda de la motocicleta va esgarrapar la pista, les pedres del camí van sortir disparades en totes direccions i el fum va començar a emboirar l'emoció. Quan la situació estava a punt de fer-se insostenible, el motorista va alliberar el comandament del fre i la bèstia va desaparèixer del camp de visió. Va tancar la porta.

Va obrir la porta. Una taula parada amb només un plat. Una forquilla i un ganivet. Una cullera de sopes, una cullera de postres. Una rosa dins d'un gerro diminut, sense aigua. Unes estovalles de seda blava. Cristall de Bohèmia. Porcellana de la més fina. Canelobres d'or il·luminant la taula, tenebres envoltant el plat. Fantasmes amagats als racons, a punt per l'assalt. Va tancar la porta.

Va alliberar el pom de la porta. Tentinejant, va recular sobre els seus passos, es va repenjar a la tauleta del nit i es va refugiar entre els llençols. Al seu costat, un braç li envoltà la cintura, li pujà pel pit, se li aturà uns segons a l'altura dels llavis i li tapà els ulls.

- I el meu got d'aigua?- va ronquejar la boca que acompanyava el braç.

- No he pogut obrir la porta, amor- respongué intentant obviar el martelleig incansable de l'alcohol.

Va estirar el braç. Va trencar el llum.

Malson (Inspirat en «Un dia esplèndid pels peixos plàtans» de Salinger)

La nena corre pel parc. És una nena normal. Una nena normal que corre pel parc. Cabells llargs, de color castany, recollits en una cua de cavall. Sabates de xarol. Faldilla de motius geomètriques, brusa que li fa conjunt. Mitges liles. La nena s'atura davant del gronxador i hi puja d'un bot. Fa moure les cames. Endavant i endarrere, endavant i endarrere. El gronxador es comença a moure i agafa embranzida. Amunt, més amunt, més amunt, cada vegada més amunt. La nena riu. Una rialla s'escapa dels seus llavis i retruny contra el tronc dels arbres; retruny. Convocats per la seva rialla, els llamps esquerden el cel i els trons retrunyen entre els núvols; retruny contra retruny. La nena s'espanta. El cel es torna negre. Comença a ploure. Entre les gotes d'aigua, grans de pedra. La nena xiscla; ja no riu. Toca de peus a terra, atura el gronxador. Prova de baixar d'un bot i queda paralitzada, horroritzada. No pot baixar. La faldilla ha quedat enganxada al gronxador. No pot baixar. No pot baixar. La faldilla ha quedat enganxada al gronxador. La nena xiscla.

Ningú no l'escolta.

La nena xiscla atrapada en el seu malson. A l'habitació del costat, el llit és buit. Llit de matrimoni, llençols impol·luts, coixins arrenglerats. Els pares no hi són. Caldria sortir al carrer per trobar-los, travessar la ciutat, resseguir les petges que han deixat els pneumàtics del seu cotxe quan han trencat per una pista forestal. Trobaríem l'automòbil aturat al costat d'una casa carregada d'història. Façana de pedra, gallines adormides sobre el pal del galliner, ovelles desvetllades pels trons que belen des del corral. A la planta baixa, un penjador carregat d'abrics. Un parell de cadires carregades de bosses. A la primer planta, un menjador ple de llum i de cridòria. Amics retrobats al voltant de la taula, amb els plats plens i mitja dotzena d'ampolles sobre la taula; sense encetar. Converses plenes de records d'infància, de jocs impossibles d'oblidar, de càstigs que impedien sortir al carrer per poder jugar amb els companys. Els pares seuen al cap de taula. Riuen per les paraules, parlen per fer riure els altres. Mòbils apagats sobre la taula. Prohibit parlar de fills. Prohibit parlar de la filla de més de trenta anys que continua vivint amb ells, prohibit parlar de la discussió que han tingut amb ella abans de marxar; prohibit recordar la pallissa que li han clavat per fer-la callar.

La pedra li esquinça la pell, la sang li recorre el rostre. La nena es torna dona. La dona recorda que no és una criatura. La faldilla es desenganxa del gronxador. La dona salta del gronxador i cau del llit. Els trons li surten a l'encontre tan aviat com obre els ulls. Plou. Plou. Plou. La pluja ha entrat en els seus somnis, els llamps han esquerdat els seus records. Respira. Expira. Inspira. Res no ha estat real. Obre el llum. S'enfronta el mirall. El reflex li retorna la imatge del trau a la galta des d'on brolla la sang que li amara el rostre. La dona recorda la pallisa i xiscla.

Ningú no l'escolta

Canvi vital (Inspirat en un extracte de «Dublinesos» de Joyce)

Sí, en sabia. Sabia ser una bona persona, quan volia. Però poques vegades volia. I quan no volia es convertia en un ésser despietat i cruel, sense entranyes. No li havia posat mai la mà a sobre. Els seus cops no es veien: trencaven l'ànima. «Meu, meu, meu.» I l'ànima es trencava en mil bocins. «Meu, meu, meu.» I desapareixien el somnis de ser feliç, de créixer, d'imaginar un futur millor; de viure.

- Senyoreta, m'escolta? No vol firmar?

I la senyoreta va tornar a la realitat. Al despatx de vint metres quadrats en ple cor de la capital catalana. A l'editor que l'esguardava amb ulls interrogatius de de l'altre extrem de la taula. Al contracte que els unia i els separava. A l'estilogràfica que tremolava entre els seus dits.

Memòries. Paraules. Records venuts a deu mil euros el quilo: mil euros els cent grams. Cent folis relligats amb espiral de filferro; lletres de sang dictades a borbollons per la veu del cor. Dimonis. Fantasmes. Bruixes. La seva família en pes convertida en uns monstres sàdics per tota l'eternitat. No havia salvat ningú; ningú. I hauria d'haver salvat la seva mare, el seu germà,... Ningú.

- Senyoreta, m'escolta? No vol signar?

Una firma. Una paraula i una rúbrica per trencar el malefici, per exorcitzar els fantasmes del passat; per invocar els fantasmes del futur. Una paraula i una rúbrica per trencar amb tot el que havia estat i amb tothom qui havia conegut. Només pots lluitar si cremes les barques que t'haurien permès tornar; a vida o mort.

Mai més. Mai més. No hi hauria retorn possible. Mai més. Podia sentir les fiblades causades per ulls de gel. Podia veure les boques obrir-se per maleir-la, insultar-la, colpejar-la, ferir-la; matar-la. Com sempre. Podia veure la seva ànima trencant-se, una vegada més. Però ja no li quedava ànima suficient per continuar trencant. Només quedava ella. Ningú no es creuria que no era biogràfic. Ningú no se n'aniria sense un tros de la seva ànima.

- Senyoreta, m'escolta? No vol cobrar?

I la senyoreta va tornar a la realitat. Va firmar el contracte. Va signar la mort de la seva ànima. Va cobrar els mil euros que li havien promès, menys impostos, i va córrer al pits de vint metres quadrats que tenia llogat als afores per pagar els dos mesos de lloguer que devia, menys el que faltava. I ningú no la va tornar a veure. Fins al cap de cinc setmanes i cinc dies, quan la mestressa del pis va fer enderrocar la porta per exigir-li l'arrendament pendent. I ningú no li va respondre.

Arraulida sobre el matalàs, la senyoreta dormia. «Meu, meu, meu.» Un malson de gats egoistes que no sabien què significava estimar. «Meu, meu, meu.» Un malson etern d'on era impossible fugir. «Meu, meu, meu.» Un malson per ànimes esquerdades del que era impossible tornar. La senyoreta no es va aixecar pels cops de la policia, va fer cas omís als crits de la mestressa. Va ignorar els cops. Va ignorar els crits. Va continuar dormint.

El seu cos havia decidit anar a fer companyia a la seva ànima. En silenci, també s'havia convertit en cendres.