Combats singulars (inspirat en el conte de Sergi Pàmies "La nostra guerra")

En el moment de seure davant de l'ordinador tinc el propòsit d'escriure la història d'un naixement sense que es noti la cursileria d'un nou pare que es mira embabaiat el nadó acabat de néixer. Si puc, explicaré els fets amb un distanciament que refermi la idea ─ no gaire original, ja ho sé ─ de la naturalitat de la vida. Quan hagi descriure l'instant màgic de tenir el teu fill per primera vegada entre els teus braços no em recrearé en el seu cos fràgil i en l'instint de protecció que immediatament t'envaeix. Començo a escriure, doncs, amb voluntat d'asèpsia. Tres hores més tard, quan ja he situat l'acció en l'hospital a on estar a punt de tenir lloc el naixement, a on la mare xiscla de dolor i el gairebé nou pare desitja que el terra se l'empassi per foragitar la impotència que el corseca, em pregunto a què treu cap tanta contenció, i si aquest desig de quotidianitat no deu ser, en el fons, una mena de por: la por de descobrir que el naixement d'una nova vida no té res d'especial, realment. Un cop ja he explicat que el nadó ha nascut i que tots els presents somriuen, sento una veu interior que em xiuxiueja:«Digue'n alguna cosa més». La temptació de transgredir els manaments que jo mateix m'havia imposat és forta: em moro de ganes d'acostar-me al nounat que, amb els ulls clucs, mou una mà de la qual no té ni el coneixement que existeixi. Si em continc és perquè m'havia proposat no particularitzar cap personatge i contemplar la nova vida com una més entre la multitud de familiars i personal sanitari que l'envolta. La veu interior, però, insisteix: «Hauries d'ajupir-te i agafar-li la mà». Ho faig, doncs, conscient que aquesta transgressió del propi codi és un símptoma de debilitat i, sospito, d'irracionalitat. Descobreixo que darrere de l'aparença fràgil del nadó s'amaga una força digne d'un tità. Per tenir un referent en el qual inspirar-me, rememoro el dia que vaig conèixer el meu fill, la tenacitat amb que em va agafar el dit, la ferma resolució de no tornar a obrir la mà, la por de fer-li mal mentre improvisava maniobres per alliberar-me'n. Mentre aquest propòsit es defineix, recordo la gent que m'ha parlat del naixement del seu primer fill. I com això m'ha retingut d'escriure'n res, precisament perquè em semblava que se'n parlava massa i, sobretot, sempre de la mateixa manera: amb cara de babau, amb ulls somiadors, amb una cartera plena de fotografies d'un nadó que tenia un cap amb aparença de coco i unes extremitats que semblaven les potes d'una aranya panxa enlaire. M'ho retrec i em dic que, a aquestes altures del relat, en comptes de perdre'm en excursos que no porten enlloc, hauria de concentrar-me en la història i posar-me en la pell del nou pare, ser capaç de transmetre tot l'amor i el desig de protecció que li raja de l'ànima. Un amor que s'expressa en murmuris gairebé inaudibles, per no despertar la mare i no sobresaltar el nadó. Unes paraules que transcriuré provant de ser fidel a una realitat que també serà ficció: «Cutxi-cutxi-cutxi»