dijous, 16 d’octubre de 2008

Menjar de gos (pastitx d'Empar Moliner)

El gos es menja el caviar iraní, sense donar les gràcies, i amb un moviment de la cua, dictatorial, els ensenya a on és la porta. No cal tenir l'enteniment d'un gos, per entendre'n el significat. Els Salmeron recullen les bosses, buides, tanquen les portes de la sala d'estar i surten del pis, corrents.
El carrer és desert. Entren en un bar, s'asseuen en una taula, ben al fons, i demanen dos gintònics. A la taula del costat una parella parla, entre d'altres coses, del fet que, a partir d'ara, la crisi serà la portada de tots els diaris i que, en lloc de solucionar l'atur, els polítics només es preocuparan perquè els diners no s'aturin.
- Hem de tornar al pis- comenta la senyora Salmeron, mentre un calfred li recorre el cos.
- De cap manera- respon el senyor Salmeron. I clava un cop a la taula que fa girar el cap a tots els clients del bar. I repeteix en veu baix que de cap manera, que aquell gos és un salvatge, que ja trucaran als senyors Biosca per dir-los que han fet tot el que han pogut, tot el que han pogut, però que el gos se'ls vol menjar a ells, i que no vol que el treguin a passejar.
- Gabi, no els podem dir això...- i comença a somicar, una altra vegada.
L'home es treu de la butxaca una dotzena de tiquets de compra. Pernil dolç, trenta euros. Caviar, cinquanta. Llagosta, cent vint... S'adona que, amb només dos dies, s'han gastat més de cinc-cents euros en menjar de gos.
- No tornaré a aquella casa.
El senyor Salmeron s'alça de la cadira, agafa les bosses, buides, i aparta, sense contemplacions, el cambrer que els venia a prendre nota. La dona s'alça darrere del seu marit, dibuixa un somriure de circumstàncies, i també surt del local. El cambrer se'ls mira de dalt a baix, durant uns segons, amb mala cara, però finalment mou la mà, com aquell qui espanta una mosca, i s'amaga darrere la barra.
- Gabi, recorda el que ens van dir els Biosca, que el seu gos havia de menjar cada mitja hora, i que l'havíem de treure a passejar. Si descobreixin que no hem fet, tal i com ens havien demanat, ens retiraran la paraula. Ens han demanat un favor, no els podem fallar. Hem de tornar-hi.
- D'acord- accedeix el senyor Salmeron, i s'atura davant d'un supermercat amb un lluminós cartell vermell, que fa cantonada. La seva dona s'afanya a canviar de vorera per entrar en una botiga de delicatessen i, mentre l'espera, es pregunta des de quan la Montse fa servir expressions com «ens retiraran la paraula». L'empipa que adopti les maneres dels Biosca amb tanta facilitat.
- Ja tinc el menjar del gos- afirma la seva dona, cinc minuts més tard, amb una bossa daurada a la mà-. Paté de foie. No podem deixar que els Biosca pensin, ni per un moment, que no estem a la seva altura.
El senyor Salmeron obre la llauna, se n'empassa el contingut, sense mastegar-lo, i es posa a caminar. La seva dona no reacciona, astorada, amb la bossa buida a les mans, mentre el senyor Salmeron es pregunta, sense mirar enrere, perquè la seva dona no el podria tractar, ni que fos per una vegada, com un gos.

Cap comentari: