Demanar-li a una escriptora en minúscules que triï i escrigui sobre el seu referent literari és com si li demanessin a un astròleg que triés un astre del firmament; impossible.
La Blancaneus, la Ventafocs, la Caputxeta Vermella, en Jan sense por, la rateta que escombrava l'escaleta... Si alço la mirada, els puc veure immòbils en una de les lleixes preferents de la meva petita biblioteca. Els contes infantils van ser els qui em van introduir en el fascinant món de les lletres. Si obro el conte del soldadet de plom, sé que els trobaré plens de gargots: el soldadet a la panxa del peix que l'havia devorat sense compassió. Si obro el conte de la lletera, descobriré que hi falten pàgines: per què se li havia de trencar la gerra de llet a la pobra pastora? Sense l'última pàgina, el final dolent desapareix i totes les opcions queden obertes. Són contes petits, de mida infantil. Màxim vint pàgines, lletra gran i dibuixos plens de colors. Encara em recordo entrant a la llibreria els dies de mercat agafada de la mà de la meva mare. Recordo les portades dels contes que brillaven darrere el taulell. El conte que traspassava la barrera que ens separava i arribava a les meves mans. Els dibuixos, les cares somrients o tristes dels protagonistes...
Em vaig convertir en una lectora voraç. Llibre que queia a les meves mans, llibre que era devorat sense compassió (vist en perspectiva crec que el soldadet de plom em va marcar més del què m'hauria imaginat). La lectura era una companya, una forma de passar a l'estona, un pur entreteniment. Tenia una llibreta a on escrivia contes i poemes des que tenia ús de raó, però no tenia ni la més intenció de voler-me convertir en escriptora: ni per professió ni per plaer. De sobte, però, com si d'un conte de fades es tractés, va aparèixer un follet que va posar potes en l'aire la meva manera de veure la literatura. Mai no oblidaré el seu nom ni el títol de l'obra, Ken Follet i Els pilars de la terra. Trames que es bifurcaven fins l'infinit, s'entrellaçaven i es retrobaven. Personatges dibuixats fins a l'últim detall que es movien sense grinyolar entre les pàgines del llibre. Frases que capturaven el lector des de la primera línia i no el deixaven anar fins al darrer punt i a part. De sobte vaig entendre que la literatura era alguna cosa més que fantasia i imaginació. De sobte vaig comprendre que darrere de les paraules s'amagava una complexa obra d'enginyeria que havia de ser planificada fins al més mínim detall. De sobte em vaig adonar que darrere de les històries més simples se n'hi podien resguardar altres històries d'un valor incalculable.
Amb els contes infantils em vaig convertir en lectora. Amb Els pilars de la terra em vaig convertir en una escriptora en minúscules. Demanar-li a una escriptora en minúscules que triï i escrigui sobre el seu referent literari és impossible, perquè són infinits. Demanar-li que expliqui en què es vol convertir gràcies a aquests referents es més fàcil de respondre: una escriptora en majúscules.
La Blancaneus, la Ventafocs, la Caputxeta Vermella, en Jan sense por, la rateta que escombrava l'escaleta... Si alço la mirada, els puc veure immòbils en una de les lleixes preferents de la meva petita biblioteca. Els contes infantils van ser els qui em van introduir en el fascinant món de les lletres. Si obro el conte del soldadet de plom, sé que els trobaré plens de gargots: el soldadet a la panxa del peix que l'havia devorat sense compassió. Si obro el conte de la lletera, descobriré que hi falten pàgines: per què se li havia de trencar la gerra de llet a la pobra pastora? Sense l'última pàgina, el final dolent desapareix i totes les opcions queden obertes. Són contes petits, de mida infantil. Màxim vint pàgines, lletra gran i dibuixos plens de colors. Encara em recordo entrant a la llibreria els dies de mercat agafada de la mà de la meva mare. Recordo les portades dels contes que brillaven darrere el taulell. El conte que traspassava la barrera que ens separava i arribava a les meves mans. Els dibuixos, les cares somrients o tristes dels protagonistes...
Em vaig convertir en una lectora voraç. Llibre que queia a les meves mans, llibre que era devorat sense compassió (vist en perspectiva crec que el soldadet de plom em va marcar més del què m'hauria imaginat). La lectura era una companya, una forma de passar a l'estona, un pur entreteniment. Tenia una llibreta a on escrivia contes i poemes des que tenia ús de raó, però no tenia ni la més intenció de voler-me convertir en escriptora: ni per professió ni per plaer. De sobte, però, com si d'un conte de fades es tractés, va aparèixer un follet que va posar potes en l'aire la meva manera de veure la literatura. Mai no oblidaré el seu nom ni el títol de l'obra, Ken Follet i Els pilars de la terra. Trames que es bifurcaven fins l'infinit, s'entrellaçaven i es retrobaven. Personatges dibuixats fins a l'últim detall que es movien sense grinyolar entre les pàgines del llibre. Frases que capturaven el lector des de la primera línia i no el deixaven anar fins al darrer punt i a part. De sobte vaig entendre que la literatura era alguna cosa més que fantasia i imaginació. De sobte vaig comprendre que darrere de les paraules s'amagava una complexa obra d'enginyeria que havia de ser planificada fins al més mínim detall. De sobte em vaig adonar que darrere de les històries més simples se n'hi podien resguardar altres històries d'un valor incalculable.
Amb els contes infantils em vaig convertir en lectora. Amb Els pilars de la terra em vaig convertir en una escriptora en minúscules. Demanar-li a una escriptora en minúscules que triï i escrigui sobre el seu referent literari és impossible, perquè són infinits. Demanar-li que expliqui en què es vol convertir gràcies a aquests referents es més fàcil de respondre: una escriptora en majúscules.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada