dilluns, 15 de desembre del 2008

Atzucac (Narració repetitiva - Inspirat en la «Teoria general de la narració» de Shlomith Rimmon)

Va obrir la porta. No hi havia ningú. Va tancar la porta.

Va obrir la porta. A dins hi havia un país de fades, construït de meravelles. Arbres de fulles blaves, rius d'aigües liles, herbes de color rosa sota un cel daurat a on brillava un sol de color blau marí. En la llunyania, una casa de vidre, totalment invisible. A primer pla, un gos que miolava tot pasturant l'herba dels cactus. Va tancar la porta.

Va obrir la porta. Només el buit. Buit. Buit absolut. Un teatre a les fosques, sense llum. Platea buida. Teló abaixat sobre fons negre. Altaveus sense so. Aire sense mosques. Sortides sense vigilant. Últimes files lliures. Va tancar la porta.

Va obrir la porta. El soroll de la música el va tirar enrere. El centre de la pista era una immensa aglomeració de persones amb els ulls oberts de bat a bat, amb les cintures dislocades de tan ballar, amb els peus rebentats de tantes hores dempeus. Centenars de persones atrapades en els flaixos de llum que els encegaven els sentits. Fugida impossible. Trampa de mortals. Va tancar la porta.

Va obrir la porta. Els nens van alçar la mà per respondre la pregunta de la professora. Vint pupitres encarats a una pissarra verda, a on una suma de guix blanc reclamava resposta: dos i dos. La professora es va col·locar bé les ulleres i va assenyalar el nouvingut. Un nen va saltar de la cadira i va vociferar la resposta correcta: «Vint-i-dos!» Va tancar la porta.

Va obrir la porta. El mar el va sortir a rebre. Ones que van, ones que venen. Una gavina va xisclar en el cel per reclamar el seu espai entre els núvols. Ones que van, ones que venen. Una petxina restava atenta per robar la veu del mar. Ones que van, ones que venen. Va tancar la porta.

Va obrir la porta. El rugit de motor li va fer girar el cap i el coll va rebre una estrebada brusca. La roda de la motocicleta va esgarrapar la pista, les pedres del camí van sortir disparades en totes direccions i el fum va començar a emboirar l'emoció. Quan la situació estava a punt de fer-se insostenible, el motorista va alliberar el comandament del fre i la bèstia va desaparèixer del camp de visió. Va tancar la porta.

Va obrir la porta. Una taula parada amb només un plat. Una forquilla i un ganivet. Una cullera de sopes, una cullera de postres. Una rosa dins d'un gerro diminut, sense aigua. Unes estovalles de seda blava. Cristall de Bohèmia. Porcellana de la més fina. Canelobres d'or il·luminant la taula, tenebres envoltant el plat. Fantasmes amagats als racons, a punt per l'assalt. Va tancar la porta.

Va alliberar el pom de la porta. Tentinejant, va recular sobre els seus passos, es va repenjar a la tauleta del nit i es va refugiar entre els llençols. Al seu costat, un braç li envoltà la cintura, li pujà pel pit, se li aturà uns segons a l'altura dels llavis i li tapà els ulls.

- I el meu got d'aigua?- va ronquejar la boca que acompanyava el braç.

- No he pogut obrir la porta, amor- respongué intentant obviar el martelleig incansable de l'alcohol.

Va estirar el braç. Va trencar el llum.