dijous, 4 de desembre de 2008

Canvi vital (Inspirat en un extracte de «Dublinesos» de Joyce)

Sí, en sabia. Sabia ser una bona persona, quan volia. Però poques vegades volia. I quan no volia es convertia en un ésser despietat i cruel, sense entranyes. No li havia posat mai la mà a sobre. Els seus cops no es veien: trencaven l'ànima. «Meu, meu, meu.» I l'ànima es trencava en mil bocins. «Meu, meu, meu.» I desapareixien el somnis de ser feliç, de créixer, d'imaginar un futur millor; de viure.

- Senyoreta, m'escolta? No vol firmar?

I la senyoreta va tornar a la realitat. Al despatx de vint metres quadrats en ple cor de la capital catalana. A l'editor que l'esguardava amb ulls interrogatius de de l'altre extrem de la taula. Al contracte que els unia i els separava. A l'estilogràfica que tremolava entre els seus dits.

Memòries. Paraules. Records venuts a deu mil euros el quilo: mil euros els cent grams. Cent folis relligats amb espiral de filferro; lletres de sang dictades a borbollons per la veu del cor. Dimonis. Fantasmes. Bruixes. La seva família en pes convertida en uns monstres sàdics per tota l'eternitat. No havia salvat ningú; ningú. I hauria d'haver salvat la seva mare, el seu germà,... Ningú.

- Senyoreta, m'escolta? No vol signar?

Una firma. Una paraula i una rúbrica per trencar el malefici, per exorcitzar els fantasmes del passat; per invocar els fantasmes del futur. Una paraula i una rúbrica per trencar amb tot el que havia estat i amb tothom qui havia conegut. Només pots lluitar si cremes les barques que t'haurien permès tornar; a vida o mort.

Mai més. Mai més. No hi hauria retorn possible. Mai més. Podia sentir les fiblades causades per ulls de gel. Podia veure les boques obrir-se per maleir-la, insultar-la, colpejar-la, ferir-la; matar-la. Com sempre. Podia veure la seva ànima trencant-se, una vegada més. Però ja no li quedava ànima suficient per continuar trencant. Només quedava ella. Ningú no es creuria que no era biogràfic. Ningú no se n'aniria sense un tros de la seva ànima.

- Senyoreta, m'escolta? No vol cobrar?

I la senyoreta va tornar a la realitat. Va firmar el contracte. Va signar la mort de la seva ànima. Va cobrar els mil euros que li havien promès, menys impostos, i va córrer al pits de vint metres quadrats que tenia llogat als afores per pagar els dos mesos de lloguer que devia, menys el que faltava. I ningú no la va tornar a veure. Fins al cap de cinc setmanes i cinc dies, quan la mestressa del pis va fer enderrocar la porta per exigir-li l'arrendament pendent. I ningú no li va respondre.

Arraulida sobre el matalàs, la senyoreta dormia. «Meu, meu, meu.» Un malson de gats egoistes que no sabien què significava estimar. «Meu, meu, meu.» Un malson etern d'on era impossible fugir. «Meu, meu, meu.» Un malson per ànimes esquerdades del que era impossible tornar. La senyoreta no es va aixecar pels cops de la policia, va fer cas omís als crits de la mestressa. Va ignorar els cops. Va ignorar els crits. Va continuar dormint.

El seu cos havia decidit anar a fer companyia a la seva ànima. En silenci, també s'havia convertit en cendres.

Cap comentari: