La nena corre pel parc. És una nena normal. Una nena normal que corre pel parc. Cabells llargs, de color castany, recollits en una cua de cavall. Sabates de xarol. Faldilla de motius geomètriques, brusa que li fa conjunt. Mitges liles. La nena s'atura davant del gronxador i hi puja d'un bot. Fa moure les cames. Endavant i endarrere, endavant i endarrere. El gronxador es comença a moure i agafa embranzida. Amunt, més amunt, més amunt, cada vegada més amunt. La nena riu. Una rialla s'escapa dels seus llavis i retruny contra el tronc dels arbres; retruny. Convocats per la seva rialla, els llamps esquerden el cel i els trons retrunyen entre els núvols; retruny contra retruny. La nena s'espanta. El cel es torna negre. Comença a ploure. Entre les gotes d'aigua, grans de pedra. La nena xiscla; ja no riu. Toca de peus a terra, atura el gronxador. Prova de baixar d'un bot i queda paralitzada, horroritzada. No pot baixar. La faldilla ha quedat enganxada al gronxador. No pot baixar. No pot baixar. La faldilla ha quedat enganxada al gronxador. La nena xiscla.
Ningú no l'escolta.
La nena xiscla atrapada en el seu malson. A l'habitació del costat, el llit és buit. Llit de matrimoni, llençols impol·luts, coixins arrenglerats. Els pares no hi són. Caldria sortir al carrer per trobar-los, travessar la ciutat, resseguir les petges que han deixat els pneumàtics del seu cotxe quan han trencat per una pista forestal. Trobaríem l'automòbil aturat al costat d'una casa carregada d'història. Façana de pedra, gallines adormides sobre el pal del galliner, ovelles desvetllades pels trons que belen des del corral. A la planta baixa, un penjador carregat d'abrics. Un parell de cadires carregades de bosses. A la primer planta, un menjador ple de llum i de cridòria. Amics retrobats al voltant de la taula, amb els plats plens i mitja dotzena d'ampolles sobre la taula; sense encetar. Converses plenes de records d'infància, de jocs impossibles d'oblidar, de càstigs que impedien sortir al carrer per poder jugar amb els companys. Els pares seuen al cap de taula. Riuen per les paraules, parlen per fer riure els altres. Mòbils apagats sobre la taula. Prohibit parlar de fills. Prohibit parlar de la filla de més de trenta anys que continua vivint amb ells, prohibit parlar de la discussió que han tingut amb ella abans de marxar; prohibit recordar la pallissa que li han clavat per fer-la callar.
La pedra li esquinça la pell, la sang li recorre el rostre. La nena es torna dona. La dona recorda que no és una criatura. La faldilla es desenganxa del gronxador. La dona salta del gronxador i cau del llit. Els trons li surten a l'encontre tan aviat com obre els ulls. Plou. Plou. Plou. La pluja ha entrat en els seus somnis, els llamps han esquerdat els seus records. Respira. Expira. Inspira. Res no ha estat real. Obre el llum. S'enfronta el mirall. El reflex li retorna la imatge del trau a la galta des d'on brolla la sang que li amara el rostre. La dona recorda la pallisa i xiscla.
Ningú no l'escolta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada