dilluns, 22 de desembre de 2008

L'última invasió

Calla!

Tu no saps el què és. No saps el què és. No saps... El veuràs entrar a casa, com si no passés res. Et saludarà, li tornaràs el somriure. En una cerimònia mil cops repetida, veuràs com posa les claus al pany i empeny la porta. La candidesa del seu rostre desapareixerà tan aviat com creuï el llindar; però tu no ho veuràs.

Calla!

Arraulida en un racó, sento el seus passos. Quieta. En silenci. Amb els ulls plens de llàgrimes. Amb les ungles rosegades. Amb el cos podrit de blaus. M'estirarà als cabells, m'arrossegarà a la força fins a l'arena del circ. El Cèsar ha dictat sentència. El terra de la cuina. O el del menjador. O el de l'habitació. O el del bany. No importa. Contra el terra de no importa, a qui ningú no importa, em trencarà els ossos, em destrossarà els músculs, em rebentarà les venes, em deixarà estesa, morta, enmig d'una taca vermella; vermella de sang. Demà el meu rostre serà una fotografia a peu de pàgina en un diari d'abast nacional: «Víctima número...» El teu testimoni parlarà per dir que el monstre semblava un ésser normal; normal!

Calla!

Arraulida en un racó, sento el seus passos. Sento com et saluda, com tanca la porta. Sento com s'acosta, un peu rere l'altre. Sento la seva respiració continguda, la seva ràbia. Sento com prepara la invasió, una vegada més, com fa girar el pom de la porta, com entra en el meu territori amb els ulls embogits, amb el puny enlaire.

Una bala al cor li desencaixa la mandíbula. El tret em ressona a les orelles. La pistola em cau de les mans.

Parla ara; si pots.

1 comentari:

Bruna ha dit...

Tere,

Has convertit les paraules en cops impactants, amb repeticions que donen una força terrible al missatge devastador.

Gràcies per compartir els escrits i per haver passat pel meu bloc. Els versos que hi he penjat en realitat són una petita part d’un poema llarg que estic fent. M’ha fet molta il•lusió el teu comentari!

Que passis unes bones festes, i un any nou ple d’inspiració :)

Una abraçada ben grossa,

Bruna