Ós únic (basat en una experiència real)

La botiga no hi era. O potser seria millor dir que nosaltres no érem a on era la botiga, però que la botiga devia de continuar existint en un punt del Covent Garden que no érem capaços de localitzar. Londres. Vacances d'estiu. Feia trenta minuts que donàvem voltes. Pujant escales, baixant escales, rodejant edificis, demanant indicacions. La botiga era especial, impossible de substituir. No es podia entrar en una altra i esperar que la resta del grup s'empassés l'engany. S'havia d'entrar a la botiga en concret. La botiga dels óssos de peluix, dels óssos de peluix fets a mà, dels óssos de peluix fets a mà i al moment segons les indicacions del client. I entre nosaltres hi havia un client potencial amb unes ganes enormes de comprar-se un ós. Un client que havia vist l'anunci de la botiga. Un client que n'havia parlat durant tot el viatge d'avió. Un client que havia estat incapaç d'apuntar-se'n l'adreça. Un client que feia trenta minuts que ens feia fer voltes pel Covent Garden a la recerca de la botiga il·localitzable.

Davant de l'església dels artistes, una malabarista feia riure a la canalla amb cinc boles fluorescents i un monocicle espatllat. Cada vegada que hi passàvem pel davant, constatàvem que la rotllana d'espectadors havia augmentat amb una desena addicional de turistes. Feia sol. El cel era blau. No hi havia ni un núvol a l'horitzó. El dia perfecte per buscar una botiga d'óssos de peluix.

La recerca havia començat buscant una botiga de joguines i havíem acabat a Hamleys, una de les joguineries més grans del món, a trenta minuts caminant del Covent Garden. El client potencial havia rebut una primera reprimenda per la seva falta de concreció. De nou al cor del barri comercial, la recerca havia continuat buscant óssos i per poc no havíem acabat al metro en direcció al zoològic que hi havia a l'extrem nord de la ciutat. El client potencial havia rebut una segona reprimenda que l'havia obligat a comprar-se un diccionari. A partir de llavors, s'havia demanat als vianants, específicament, per una botiga d'óssos de peluix fets a mà ubicada al Covent Garden i els vianants, visiblement contrariats, s'havien apartat del nostre grup com si ens haguéssim tornat bojos. El client potencial ja no tenia edat per jugar amb segons què.

De sobte, el client va començar a córrer en direcció a l'església dels artistes i es va perdre de vista. El grup va deixar escapar un sospir i va fer el primer pas per seguir-lo. El segon va quedar congelat en l'aire. Óssos a l'aparador. El grup es va congregar a la botiga que hi havia al seu davant. Una botiga de joguines amb un enorme cartell a on s'anunciava que es venien óssos de peluix fets a mà i al moment segons les indicacions del client. Sobre d'aquell cartell, un d'encara més gran a on s'anunciava que la botiga havia tancat per sempre el dia anterior per falta de demanda. El grup va intercanviar una mirada de circumstàncies i es va afanyar a perseguir el client: no calia que sabés que era un client potencial i únic.

Combats singulars (inspirat en el conte de Sergi Pàmies "La nostra guerra")

En el moment de seure davant de l'ordinador tinc el propòsit d'escriure la història d'un naixement sense que es noti la cursileria d'un nou pare que es mira embabaiat el nadó acabat de néixer. Si puc, explicaré els fets amb un distanciament que refermi la idea ─ no gaire original, ja ho sé ─ de la naturalitat de la vida. Quan hagi descriure l'instant màgic de tenir el teu fill per primera vegada entre els teus braços no em recrearé en el seu cos fràgil i en l'instint de protecció que immediatament t'envaeix. Començo a escriure, doncs, amb voluntat d'asèpsia. Tres hores més tard, quan ja he situat l'acció en l'hospital a on estar a punt de tenir lloc el naixement, a on la mare xiscla de dolor i el gairebé nou pare desitja que el terra se l'empassi per foragitar la impotència que el corseca, em pregunto a què treu cap tanta contenció, i si aquest desig de quotidianitat no deu ser, en el fons, una mena de por: la por de descobrir que el naixement d'una nova vida no té res d'especial, realment. Un cop ja he explicat que el nadó ha nascut i que tots els presents somriuen, sento una veu interior que em xiuxiueja:«Digue'n alguna cosa més». La temptació de transgredir els manaments que jo mateix m'havia imposat és forta: em moro de ganes d'acostar-me al nounat que, amb els ulls clucs, mou una mà de la qual no té ni el coneixement que existeixi. Si em continc és perquè m'havia proposat no particularitzar cap personatge i contemplar la nova vida com una més entre la multitud de familiars i personal sanitari que l'envolta. La veu interior, però, insisteix: «Hauries d'ajupir-te i agafar-li la mà». Ho faig, doncs, conscient que aquesta transgressió del propi codi és un símptoma de debilitat i, sospito, d'irracionalitat. Descobreixo que darrere de l'aparença fràgil del nadó s'amaga una força digne d'un tità. Per tenir un referent en el qual inspirar-me, rememoro el dia que vaig conèixer el meu fill, la tenacitat amb que em va agafar el dit, la ferma resolució de no tornar a obrir la mà, la por de fer-li mal mentre improvisava maniobres per alliberar-me'n. Mentre aquest propòsit es defineix, recordo la gent que m'ha parlat del naixement del seu primer fill. I com això m'ha retingut d'escriure'n res, precisament perquè em semblava que se'n parlava massa i, sobretot, sempre de la mateixa manera: amb cara de babau, amb ulls somiadors, amb una cartera plena de fotografies d'un nadó que tenia un cap amb aparença de coco i unes extremitats que semblaven les potes d'una aranya panxa enlaire. M'ho retrec i em dic que, a aquestes altures del relat, en comptes de perdre'm en excursos que no porten enlloc, hauria de concentrar-me en la història i posar-me en la pell del nou pare, ser capaç de transmetre tot l'amor i el desig de protecció que li raja de l'ànima. Un amor que s'expressa en murmuris gairebé inaudibles, per no despertar la mare i no sobresaltar el nadó. Unes paraules que transcriuré provant de ser fidel a una realitat que també serà ficció: «Cutxi-cutxi-cutxi»

Menjar de gos (pastitx d'Empar Moliner)

El gos es menja el caviar iraní, sense donar les gràcies, i amb un moviment de la cua, dictatorial, els ensenya a on és la porta. No cal tenir l'enteniment d'un gos, per entendre'n el significat. Els Salmeron recullen les bosses, buides, tanquen les portes de la sala d'estar i surten del pis, corrents.
El carrer és desert. Entren en un bar, s'asseuen en una taula, ben al fons, i demanen dos gintònics. A la taula del costat una parella parla, entre d'altres coses, del fet que, a partir d'ara, la crisi serà la portada de tots els diaris i que, en lloc de solucionar l'atur, els polítics només es preocuparan perquè els diners no s'aturin.
- Hem de tornar al pis- comenta la senyora Salmeron, mentre un calfred li recorre el cos.
- De cap manera- respon el senyor Salmeron. I clava un cop a la taula que fa girar el cap a tots els clients del bar. I repeteix en veu baix que de cap manera, que aquell gos és un salvatge, que ja trucaran als senyors Biosca per dir-los que han fet tot el que han pogut, tot el que han pogut, però que el gos se'ls vol menjar a ells, i que no vol que el treguin a passejar.
- Gabi, no els podem dir això...- i comença a somicar, una altra vegada.
L'home es treu de la butxaca una dotzena de tiquets de compra. Pernil dolç, trenta euros. Caviar, cinquanta. Llagosta, cent vint... S'adona que, amb només dos dies, s'han gastat més de cinc-cents euros en menjar de gos.
- No tornaré a aquella casa.
El senyor Salmeron s'alça de la cadira, agafa les bosses, buides, i aparta, sense contemplacions, el cambrer que els venia a prendre nota. La dona s'alça darrere del seu marit, dibuixa un somriure de circumstàncies, i també surt del local. El cambrer se'ls mira de dalt a baix, durant uns segons, amb mala cara, però finalment mou la mà, com aquell qui espanta una mosca, i s'amaga darrere la barra.
- Gabi, recorda el que ens van dir els Biosca, que el seu gos havia de menjar cada mitja hora, i que l'havíem de treure a passejar. Si descobreixin que no hem fet, tal i com ens havien demanat, ens retiraran la paraula. Ens han demanat un favor, no els podem fallar. Hem de tornar-hi.
- D'acord- accedeix el senyor Salmeron, i s'atura davant d'un supermercat amb un lluminós cartell vermell, que fa cantonada. La seva dona s'afanya a canviar de vorera per entrar en una botiga de delicatessen i, mentre l'espera, es pregunta des de quan la Montse fa servir expressions com «ens retiraran la paraula». L'empipa que adopti les maneres dels Biosca amb tanta facilitat.
- Ja tinc el menjar del gos- afirma la seva dona, cinc minuts més tard, amb una bossa daurada a la mà-. Paté de foie. No podem deixar que els Biosca pensin, ni per un moment, que no estem a la seva altura.
El senyor Salmeron obre la llauna, se n'empassa el contingut, sense mastegar-lo, i es posa a caminar. La seva dona no reacciona, astorada, amb la bossa buida a les mans, mentre el senyor Salmeron es pregunta, sense mirar enrere, perquè la seva dona no el podria tractar, ni que fos per una vegada, com un gos.

Hi havia una vegada un escriptora en minúscules (referent literari)

Demanar-li a una escriptora en minúscules que triï i escrigui sobre el seu referent literari és com si li demanessin a un astròleg que triés un astre del firmament; impossible.
La Blancaneus, la Ventafocs, la Caputxeta Vermella, en Jan sense por, la rateta que escombrava l'escaleta... Si alço la mirada, els puc veure immòbils en una de les lleixes preferents de la meva petita biblioteca. Els contes infantils van ser els qui em van introduir en el fascinant món de les lletres. Si obro el conte del soldadet de plom, sé que els trobaré plens de gargots: el soldadet a la panxa del peix que l'havia devorat sense compassió. Si obro el conte de la lletera, descobriré que hi falten pàgines: per què se li havia de trencar la gerra de llet a la pobra pastora? Sense l'última pàgina, el final dolent desapareix i totes les opcions queden obertes. Són contes petits, de mida infantil. Màxim vint pàgines, lletra gran i dibuixos plens de colors. Encara em recordo entrant a la llibreria els dies de mercat agafada de la mà de la meva mare. Recordo les portades dels contes que brillaven darrere el taulell. El conte que traspassava la barrera que ens separava i arribava a les meves mans. Els dibuixos, les cares somrients o tristes dels protagonistes...
Em vaig convertir en una lectora voraç. Llibre que queia a les meves mans, llibre que era devorat sense compassió (vist en perspectiva crec que el soldadet de plom em va marcar més del què m'hauria imaginat). La lectura era una companya, una forma de passar a l'estona, un pur entreteniment. Tenia una llibreta a on escrivia contes i poemes des que tenia ús de raó, però no tenia ni la més intenció de voler-me convertir en escriptora: ni per professió ni per plaer. De sobte, però, com si d'un conte de fades es tractés, va aparèixer un follet que va posar potes en l'aire la meva manera de veure la literatura. Mai no oblidaré el seu nom ni el títol de l'obra, Ken Follet i Els pilars de la terra. Trames que es bifurcaven fins l'infinit, s'entrellaçaven i es retrobaven. Personatges dibuixats fins a l'últim detall que es movien sense grinyolar entre les pàgines del llibre. Frases que capturaven el lector des de la primera línia i no el deixaven anar fins al darrer punt i a part. De sobte vaig entendre que la literatura era alguna cosa més que fantasia i imaginació. De sobte vaig comprendre que darrere de les paraules s'amagava una complexa obra d'enginyeria que havia de ser planificada fins al més mínim detall. De sobte em vaig adonar que darrere de les històries més simples se n'hi podien resguardar altres històries d'un valor incalculable.
Amb els contes infantils em vaig convertir en lectora. Amb Els pilars de la terra em vaig convertir en una escriptora en minúscules. Demanar-li a una escriptora en minúscules que triï i escrigui sobre el seu referent literari és impossible, perquè són infinits. Demanar-li que expliqui en què es vol convertir gràcies a aquests referents es més fàcil de respondre: una escriptora en majúscules.

Amb noms i cognoms (conte "planificat")

- Em faran fora del pis. La mestressa està farta que m'endarrereixi en el lloguer- va sospirar en Benet Gira Cabé-. Tan de bo fos com tu...
- Com jo?- va preguntar en Ramon Soler Coll des de l'altre extrem del fil telefònic.
- Si escrigués tan bé com tu, no tindria problemes per pagar.
- La literatura és un mal negoci: jo també estic sense un ral. Només l'Anna Molins Sadurní deu poder viure dels llibres. Ella sí que és una geni.
- He presentat un relat a un premi literari. Si no me'l donen, estic perdut- en Bernat va tornar a sospirar-. No t'entretinc més.
En Ramon va penjar l'auricular i va fixar la mirada en l'últim encàrrec que havia hagut d'acceptar per poder sobreviure: fer de jutge en un certamen literari que li havia deixat la taula del menjador soterrada d'originals. Va continuar amb la separació d'escrits en dues piles: rellegir més tard, no val res, no val res, no val res, rellegir, no val... Va recollir l'original que estava a punt de caure sobre la pila de descartats i en va rellegir el pseudònim: “Bé gira que bé”. Les mans li van començar a suar. Frases impossibles i al·literacions turmentadores; l'estil inconfusible del seu amic. Si li donava el premi, solucionaria els seus problemes pecuniaris, però... Per què havia d'escriure tan malament el seu amic?
- Bernat?- va començar quan el seu amic va despenjar-. Aquell premi...
- Quina estupidesa, oi?- va riure-. Em va convèncer aquell editor que sempre vol que publiquis amb ell i a qui tu sempre li dius que no perquè...
- Perquè no té entranyes- va acabar sentint que una suor freda li recorria l'espinada-. Oriol Masferrer Fonoll.
- Em va dir que aquesta vegada tindria sort, tan de bo tingui raó!
El seu amic tenia un problema. En Ramon Soler Coll en tenia un altre, amb noms i cognoms.
* * *
L'entrega de premis estava a punt de començar. En Ramon Soler Coll es va asseure entre el públic i l'Oriol Masferrer Fonoll es va apressar a ocupar el seient del seu costat.
- M'han dit que tens un amic amb un gran problema... Però potser ja s'ha solucionat, veritat?- va preguntar l'editor esguardant-lo de reüll-. Un amic amb problemes de diners, un text infumable que guanya un premi... Però què en quedaria del teu bon nom si se sabés, veritat?- va continuar mirant-lo fixament-. Podem arribar a un acord. Jo no dic res i tu, a canvi,...
Els llums es van apagar i la veu de l'editor es va esmorteir en el silenci generalitzat que va cobrir la sala.
- Benvolguts amics. Per fi ha arribat el moment tan esperat. Donem les gràcies la nostre jutge, Ramon Soler Coll- el públic va aplaudir alhora que l'escriptor, seriós, inclinava el cap a mode de salutació-. I sense més dilacions, el nostre guanyador és... Anna Molins Sadurní!
- Què? Com?- va quequejar l'editor-. No has donat el premi al teu amic? No m'hauria imaginat mai que fossis tan mesquí!
- Això fa més per tu, veritat?- va replicar sarcàstic l'escriptor, alçant-se del seient i encaminant-se vers el fons de la sala mentre tothom felicitava l'autora del relat.
- Anna Molins Sadurní... M'hauria d'haver imaginat que no hi tenia res a fer- va comentar en Benet Gira Cabé amb un somriure d'orella a orella.
- Et sap greu no haver guanyat?
- És molt més important tenir amics com tu!- va exclamar recollint una enorme maleta que havia deixat repenjada contra la paret-. Com era de preveure la mestressa ha complert l'amenaça i m'ha fet fora.
- Cap problema- va replicar en Ramon Soler Coll obrint-li la porta de sortida de l'auditori-. En el meu pis de quaranta metres quadrats sempre hi haurà un lloc per tu.