Elogi de la lectura (Inspirat en l'article d'Antoni Puigverd «Elogi del futbol»)

N'hi ha que es fan els estrets amb això de la lectura, i se la carreguen amb displicència comparant-la amb altres arts que, com el cinema gràcies a l'enorme efecte de la imatge, poden semblar més atraients i fins i tot més moderns. Tot i que enmig de les minories que la lectura mou hi ha casos d'insomnes i rates de biblioteca, és evident que el goig que la lectura proporciona té poc a veure amb la solitud. Com quasi totes les activitats que es relacionen amb l'ànima, hi ha en la lectura un pretext, que són la gramàtica i l'ortografia (amb regles molt estrictes, com cal que siguin), els autors i les habilitats de què disposen per narrar històries que colpeixin el lector. La lectura pot ser atraient (si se'n coneixen els usos, com en tot: també el futbol repugna els ignorants) però no és l'atracció el que li dóna el sentit, ni la tensió que es va creant a mesura que la història avança ni tan solament el goig d'un final feliç o la tristesa d'una tragèdia. La lectura és el mirall de la nostra pròpia vida. Un art democràtica a l'abast dels que tenen un racó a on poder obrir un llibre i volen aprofundir en els misteris de l'existència. Gràcies a la lectura, de nens, vam descobrir què era la imaginació abans de saber-ne el nom. Per això ens apassiona: és sabut que l'única pàtria és la infància i que hi tornem per més que el temps ens en separi.

Dormir amb Winona Ryder (crítica literària)

La novel·la d’Edgar Cantero és un al·legat als escriptors novells que surten a la recerca de la seva inspiració. Escrit a mode de viatge iniciàtic, el narrador obvia els consells de Picasso, segons la qual la musa t’ha de trobar a treballar, per sortir directament a la recerca de la seva musa literària particular: Winona Ryder. Com descobreix el protagonista que l’actriu és la seva musa particular? A través de l’oracle més antic que existeix: el somni.

Seguint l’esquema de Propp, l’heroi fixa l’objectiu, carrega la maleta de provisions i surt a l’aventura. Seguint les pistes que l’actriu ha deixat en les persones que l’han conegut, directament o indirecta, el protagonista salta de persona en persona i d’un a un altre costat de l’Atlàntic, com si es tractés d’un joc de l’oca en què els daus no són més que les casualitats del destí. A través del seu viatge, el narrador reflexiona en tres plans que se superposen: ell com a persona, ell com a escriptor, ell com a buscador d’una musa que només existeix en els seus somnis.

Al final de la novel·la, l’heroi és molt diferent del que apareixia en les primeres pàgines. Sense adonar-se’n, ha madurat al llarg del trajecte i la seva visió del món s’ha vist alterada a mesura que passaven les pàgines. Com a escriptor, descobreix que per trobar aquell lector a qui interessi els nostres escrits, cal teclejar alguna cosa més que un seguit interminable de “bla-bla-bla”. La seva recerca de la musa acaba amb un final obert. Podríem dir que l’escriptor novell troba la seva musa i que, just en aquell instant, descobreix que l’únic que necessitava era que li toqués l’ànima, com ja havia fet amb totes aquelles persones que l’han guiat en el camí fins a ella. Podríem dir que la troba i que la narració acaba just en el moment en què la musa està a punt d’obrir la porta darrere la qual es resguarda. Podríem dir que la musa descobreix l’existència del protagonista i ell pot complir finalment el seu somni de parlar-hi cara a cara. Podríem dir i proposar infinitat de finals i tots serien verídics i cap no s’allunyaria de l’esperit de la novel·la: perquè l’aventura no s’acaba quan trobes la teva musa, l’aventura tot just comença quan gràcies a ella et poses a escriure.

Hi havia una vegada un escriptora en minúscules (referent literari)

Demanar-li a una escriptora en minúscules que triï i escrigui sobre el seu referent literari és com si li demanessin a un astròleg que triés un astre del firmament; impossible.
La Blancaneus, la Ventafocs, la Caputxeta Vermella, en Jan sense por, la rateta que escombrava l'escaleta... Si alço la mirada, els puc veure immòbils en una de les lleixes preferents de la meva petita biblioteca. Els contes infantils van ser els qui em van introduir en el fascinant món de les lletres. Si obro el conte del soldadet de plom, sé que els trobaré plens de gargots: el soldadet a la panxa del peix que l'havia devorat sense compassió. Si obro el conte de la lletera, descobriré que hi falten pàgines: per què se li havia de trencar la gerra de llet a la pobra pastora? Sense l'última pàgina, el final dolent desapareix i totes les opcions queden obertes. Són contes petits, de mida infantil. Màxim vint pàgines, lletra gran i dibuixos plens de colors. Encara em recordo entrant a la llibreria els dies de mercat agafada de la mà de la meva mare. Recordo les portades dels contes que brillaven darrere el taulell. El conte que traspassava la barrera que ens separava i arribava a les meves mans. Els dibuixos, les cares somrients o tristes dels protagonistes...
Em vaig convertir en una lectora voraç. Llibre que queia a les meves mans, llibre que era devorat sense compassió (vist en perspectiva crec que el soldadet de plom em va marcar més del què m'hauria imaginat). La lectura era una companya, una forma de passar a l'estona, un pur entreteniment. Tenia una llibreta a on escrivia contes i poemes des que tenia ús de raó, però no tenia ni la més intenció de voler-me convertir en escriptora: ni per professió ni per plaer. De sobte, però, com si d'un conte de fades es tractés, va aparèixer un follet que va posar potes en l'aire la meva manera de veure la literatura. Mai no oblidaré el seu nom ni el títol de l'obra, Ken Follet i Els pilars de la terra. Trames que es bifurcaven fins l'infinit, s'entrellaçaven i es retrobaven. Personatges dibuixats fins a l'últim detall que es movien sense grinyolar entre les pàgines del llibre. Frases que capturaven el lector des de la primera línia i no el deixaven anar fins al darrer punt i a part. De sobte vaig entendre que la literatura era alguna cosa més que fantasia i imaginació. De sobte vaig comprendre que darrere de les paraules s'amagava una complexa obra d'enginyeria que havia de ser planificada fins al més mínim detall. De sobte em vaig adonar que darrere de les històries més simples se n'hi podien resguardar altres històries d'un valor incalculable.
Amb els contes infantils em vaig convertir en lectora. Amb Els pilars de la terra em vaig convertir en una escriptora en minúscules. Demanar-li a una escriptora en minúscules que triï i escrigui sobre el seu referent literari és impossible, perquè són infinits. Demanar-li que expliqui en què es vol convertir gràcies a aquests referents es més fàcil de respondre: una escriptora en majúscules.