Microrrelats

MALES COMPANYIES
Ell deia que anava amb moto. Però el dia que va caure, la moto va continuar endavant tota sola. Va quedar demostrat que era la moto qui anava amb ell.

DEMÀ
“Avui no puc comprar-me una casa, però demà em tocarà la loteria.” “Avui no em coneix ningú, però demà publicaré el meu llibre.” “Avui no tinc xicota, però demà trobaré la dona dels meus somnis.” L'escriptor va morir pobre, inèdit i sol; mai va poder fugir de l'avui

QÜESTIÓ DE PILOTA
El gat cridava “meu, meu” dalt de la teulada. El jugador va llençar-li la pilota i va morir esclafat.

Exercicis d'estil (inspirat en l'anècdota de Raymond Queneau)

ANÈCDOTA ORIGINAL DE RAYMOND QUENEAU:
Un dia cap al migdia, pel cantó del Parc Monceau, a la plataforma posterior d'un autobús gairebé ple de la línia S (actualment 84), vaig observar un personatge de coll ben llarg que dula un barret de feltre tou envoltat per un galó trenat en comptes de cinta. De sobte, aquell individu interpel•là el seu veí pretenent que aquest li trepitjava els peus expressament cada vegada que pujaven o baixaven viatgers. D'altra banda, abandonà ràpidament la discussió per llançar-se sobre un seient que havia quedat lliure. Al cap de dues hores, vaig tornar-lo a veure davant Pestació de Saint-Lazare, conversant animadament amb un amic que li aconsellava de disminuir-se l'escot de l'abric fent-se'n pujar el botó superior per algun sastre competent.


PRIMERA PERSONA
És un dia assolellat. L'autobús passa pel costat del Parc Monceau, però no puc admirar el paisatge perquè la plataforma posterior està plena a vessar i un individu que està dret al meu costat aprofita per trepitjar-me els peus cada vegada que puja o baixa algú. Quan se m'acaba la paciència, n'hi dic quatre de fresques, i el deixo amb la rèplica a la boca per asseure'm a un seient que ha quedat lliure a prop d'allà. Dues hores més tard, em trobo amb un amic a l'estació de Saint-Lazare. Li explico el que m'ha passat i acabem tots dos trencats de riure. Quan aconsegueix recuperar la respiració, em diu que és culpa meva, per anar amb un abric passat de moda: em recomana el nom d'un sastre molt competent i m'aconsella que li demani que m'apugi el botó superior per tal de disminuir-ne l'escot.


NOMS
Dia. Migdia. Parc. Autobús. Plataforma. Noi. Barret. Discussió. Empentes. Acusacions. Negacions. Seient. Hores. Tarda. Estació. Noi. Barret. Amic. Consell. Botó. Escot. Sastre.


SUPERLATIUS
Era un dia assolelladíssim, a prop d'un parc verdíssim, a la plataforma posterioríssima d'un autobús pleníssim. Vaig observa un personatge de coll llargíssim que duia un barret tovíssim envoltat per un galó trenadíssim. L'individu interpel·là indignadíssim el veí perquè li havia deixat els peus trepitjadíssim. Abandonà rapidíssim la discussió quan un seient quedà buidíssim. Dues hores curtíssimes més tard, el vaig trobar a l'estació vellíssima, en una conversa animadíssima amb un amic amiguíssim que li donava un consell assenyadíssim per arreglar-se l'escot d'un abric lleigíssim anant a visitar un sastre competentíssim.

Truca'm (carta a un absent)

Et trobo a faltar. No saps la quantitat de vegades que he marcat el teu telèfon i l’he penjat abans que sonés el primer to. Estàs massa lluny, Bombay està massa lluny. Em vas repetir fins a la sacietat que només et truqués en cas d’emergència, que les tarifes internacionals les acaba abonant el qui rep la trucada i que no te n’anaves a l’Índia per arruinar-te a base de trucades estúpides; "estúpides", això vas dir. Només em permets enviar-te sms i jo no puc resumir tot el que et voldria dir en cent cinquanta caràcters. No puc. "T’estimo. Et trobo a faltar. Torna." Només són 35 caràcters, però no te’ls puc enviar. Perquè et conec. Perquè sense més explicacions les interpretaries en clau d’egoisme, tu que et tan altruista, i la teva resposta seria ràpida, tallant i fulminant. Com aquell dia que et vaig enviar un missatge per dir-te que arribaria tard al cine i em vas respondre que no calia que hi anés: vam fer les paus quan vas descobrir que el meu retard havia estat causat per una roda punxada, que el cotxe m’havia deixat tirada en una carretera secundària, que els mossos d’esquadra havien tardat quaranta-tres minuts i setze segons a trobar-me, segons la còpia de l’atestat que vas poder llegir amb atenció, que la grua havia tardat una eternitat que havia optat per no quantificar. De vegades penso que totes les excuses et són bones per acabar amb la nostra relació, per perdre’m de vista; que per això te n’has anat a Bombay. Però llavors recordo els bons moments i arribo a la conclusió que, si no volguessis saber res més de mi, tindries el detall de dir-m’ho. Potser no m’ho diries a la cara, com no em vas dir de viva veu que te n’anaves a l’altra punta del planeta. Potser em trobaria una nota a la bústia, escrita amb presses amb una lletra gairebé il·legible, com em vaig trobar el tros de paper arrugat que m’anunciava que el teu avió sortia a les sis de la tarda; i que jo vaig trobar a les vuit del vespre. Pragmàtic. El teu pràgmatisme és exemplar, és la definició que surt al diccionari, punt per punt. Et guies pel que veus, el que sents i el que pots tocar amb les teves pròpies mans. Res més. No fas segones lectures, tampoc primeres. Si et diuen que no poden quedar amb tu, no cal que et diguin res més, perquè poder és per tu sinònim de voler, perquè no poder és no voler; perquè en el fons, encara que mai no ho vulguis reconèixer, ets un narcisista aplastant.

PD T’acabo d’enviar un missatge, cent cinquanta caràcters: "Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m." També t’envio aquesta carta, que pensava no enviar-te per por de la teva interpretació, però que ara només desitjo que puguis interpretar. Metralladores. Bombes. Corredisses. Bassals de sang. Un bany de sang. Cotxes bomba. Gent que fuig de les bombes per trobar-se amb la mort. Estrangers amagats, estrangers ferits en hospitals. Truca’m. Ni que sigui per dir-me que no em vols veure més, truca’m.

El pare del no nascut (Inspirat en el conte «La cita a Samarra» de W. Somerset Maugham)

Parla el fill no nascut:

Hi havia una dona embarassada que va anar amb el seu marit al centre comercial del barri per tal de fer-hi la compra de la setmana. Al cap de molt poc, la dona es va tornar blanca i va demanar al seu marit que tornessin a casa de seguida. Tan aviat com el cotxe es va aturar al garatge de casa, la dona es va posar a plorar: «Quan hem entrat al centre comercial, un nen m'ha donat una empenta i, quan s'ha girat, m'he adonat que era el nostre fill que encara no ha nascut, que m'ha mirat i m'ha fet un gest de rebuig. He d'anar de seguida al metge, m'he d'assegurar que el nostre nadó està bé i que no hi ha cap problema amb l'embaràs.» L'home va tornar a engegar el motor del cotxe i va portar la seva dona a l'hospital. La va deixar a la consulta del ginecòleg i va conduir fins al centre comercial del barri. Em va veure enmig de la gentada i, acostant-se fins a on era jo, va demanar-me: «Per què rebutges a la teva mare?» «No era cap gest de rebuig – vaig dir-li –, era només l'efecte de la sorpresa. M'he quedat parat de veure-la amb tu, perquè el meu pare és el ginecòleg i no entenc perquè encara no t'ha demanat el divorci.»

El barret (Contextualització d'un fragment de «L'aniversari» de Miquel Martí i Pol)

Fragment: El Sr. M troba un barret, s'adona que és la gran oportunitat de la seva vida i promet que no se'l tornarà a treure mai més.

Opció 1
- El Sr. M és un actor a l'atur.
- El Sr. M es presenta a un càsting a on seleccionen extres en una pel·lícula d'època. No l'agafen perquè s'havia d'anar disfressat amb la indumentària de l'època i a ell li falta el barret
- El Sr. M troba el barret (segurament perdut d'algun altre actor). Torna al càsting i l'agafen.
- En el següent càsting que es presenta el fan fora a puntades de peu per intentar fer de Tarzan amb un barret d'època al cap.

Opció 2
- El Sr. M és un empresari prepotent.
- La dona li exigeix que llenci el barret ronyós de la bona sort i comencen les desgràcies. Poc després, la dona li demana el divorci i li pren gairebé tot: els fills, els estalvis i les hores de son. La crisi li pren la resta: els clients, la casa i el negoci.
- El Sr. M acaba dormint al carrer. Conscient que tots els seus problemes van tenir l'origen en la pèrdua del barret, vagabundeja per la ciutat posant-se al cap qualsevol cosa que troba: gorres, bosses de plàstic, paraigües trencats,... Remenant un cubell d'escombraries, un dia retroba el seu barret de la bona sort.
- El Sr. M recupera el negoci, la casa, els clients, les hores de son, els estalvis, els fills i la dona. El dia que la dona amenaça de tornar-li a llençar el barret, és ell qui li demana el divorci.

Opció 3
- El Sr. M és un endeví maldestre.
- En un somni se li apareix un barret que parla i li diu que, si se'l posa, el farà ric. Es desperta de cop per culpa d'unes obres al carrer. Quan surt de casa, es troba a les escales el barret del seu somni i se'l posa sense vacil·lacions.
- Durant el dia, per poc no l'atropella un cotxe, una torratxa caiguda d'un sisè pis està a punt de trencar-li el cap, es queda atrapat durant cinc hores a l'ascensor d'un centre comercial ple de gent i només troba una miserable moneda d'euro caiguda de la butxaca foradada d'un captaire.
- Torna a casa i s'adorm amb el barret posat. Se li repeteix el somni de la nit anterior. El barret que parla li diu que, si se'l posa, el farà ric... De desgràcies.

Elogi de la lectura (Inspirat en l'article d'Antoni Puigverd «Elogi del futbol»)

N'hi ha que es fan els estrets amb això de la lectura, i se la carreguen amb displicència comparant-la amb altres arts que, com el cinema gràcies a l'enorme efecte de la imatge, poden semblar més atraients i fins i tot més moderns. Tot i que enmig de les minories que la lectura mou hi ha casos d'insomnes i rates de biblioteca, és evident que el goig que la lectura proporciona té poc a veure amb la solitud. Com quasi totes les activitats que es relacionen amb l'ànima, hi ha en la lectura un pretext, que són la gramàtica i l'ortografia (amb regles molt estrictes, com cal que siguin), els autors i les habilitats de què disposen per narrar històries que colpeixin el lector. La lectura pot ser atraient (si se'n coneixen els usos, com en tot: també el futbol repugna els ignorants) però no és l'atracció el que li dóna el sentit, ni la tensió que es va creant a mesura que la història avança ni tan solament el goig d'un final feliç o la tristesa d'una tragèdia. La lectura és el mirall de la nostra pròpia vida. Un art democràtica a l'abast dels que tenen un racó a on poder obrir un llibre i volen aprofundir en els misteris de l'existència. Gràcies a la lectura, de nens, vam descobrir què era la imaginació abans de saber-ne el nom. Per això ens apassiona: és sabut que l'única pàtria és la infància i que hi tornem per més que el temps ens en separi.

Un missatge vital (Inspirat en el conte de Franz Kafka "Un missatge imperial")

No sabràs mai quin és el teu destí.

Surts de casa amb el cap cot i la vista fixa en la vorera, la ment ocupada recomptant el nombre de rajoles que discorren sota els teus peus. Cent cinquanta-quatre. Travesses el carrer quan es posa verd. Passes per davant d'un quiosc sense veure el cartell de l'última estrena cinematogràfica del teu actor preferit: sempre fa de metge, sempre salva vides, sempre t'enamores d'ell; sempre tornes a casa desitjant ser com ell.

Els teus passos s'encaminen cap a la universitat. Travesses la reixa principal. Passes de llarg les facultats d'humanitats, filologia, econòmiques, dret i biologia. T'atures deu minuts a llegir els avisos de la facultat de medecina i t'apuntes a l'agenda que la taula rodona sobre el futur de la cirurgia és una cita ineludible. Fas tard. Arribes a la facultat de magisteri quan el professor ja ha iniciat la cessió: t'asseus al final de l'aula sense fer fressa, però rebs una mirada fulminant del teus companys.

Quan surts de classe ja és fosc. Abandones el carrer d'asfalt i tornes a casa travessant el parc. Tres germans juguen als gronxadors, la seva mare està dreta al seu davant i els demana que baixin amb una nota d'enuig a la veu, que encara ha de fer la compra, que ja s'ha fet fosc, que es faran mal. Diu que se'n va i que ja vindran. El més petit baixa del gronxador quan la mare ja ha desaparegut, arrenca a córrer, s'entrebanca amb les seves pròpies cames, obre els ulls, obre la boca i es posa a xisclar com si la vida se li escapés en forma de llàgrimes. T'ajups al seu costat i el consoles amb les paraules que feia servir la teva àvia quan queies del tobogan. Els seus germans baixen del gronxador i fan rotllana al teu voltant. El nen para de plorar però t'assenyala els pantalons: la roba estripada, el genoll encetat. Obres la bossa, treus la botelleta d'aigua que sempre portes amb tu i li rentes la ferida. El mal desapareix i el nen es posa a riure quan li piques l'ullet. Els germans l'agafen de les mans i se l'emporten cap a casa.

Arribes a casa i llences la bossa sobre el llit. Els llibres queden escampats sobre els llençols i esbufegues només de llegir-ne els títols: Eines per l'ensenyança dins del projecte alfa, Ensenyaments i aprenentatges multimèdia,... Obres la finestra i deixes que el vent càlid de la nit entri a l'habitació i s'endugui les males vibracions. Et repenges a l'ampit i, mirant les estrelles, et preguntes què devia sentir Fleming quan va descobrir la penicil·lina. La ciutat s'estén al teu davant. Cada llumeta és una casa, una família, unes persones, un grapat de vides. Sospires a la lluna. La teva ment racional et recorda que tens una munt de feina per fer, però la teva part irracional t'impedeix de fer-los. Somies desperta en el dia que sabràs quin sentit té la teva vida, en el dia que et despertaràs i sabràs què has de fer amb el teu temps; en el dia que deixaràs de tenir la sensació que estàs perdent el temps.

No sabràs mai quin és el teu destí: el destí no se sap, es viu.

El dia que em va tocar la loteria (i VII)

El dia que no em va tocar la loteria va ser ahir. Els companys de la fàbrica, amb qui també compartia àpats i cel·la, decidits a saber de primera mà que s'havien convertit en multimilionaris, van engegar la ràdio tan bon punt el vigilant va girar l'esquena. Asseguts al costat de les cintes transportadores, empaquetant galetes amb moviments mecànics, escoltaven atentament els números que cantaven els nens i contenien l'alè cada vegada que el locutor proclamava un dels premis menors.

«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» La veu del locutor que anunciava el número de la grossa de Nadal, apàticament professional, va quedar engolida pels crits furiosos dels meus companys que se sentien estafats per un sistema que deixava que sortissin premiats números ridículs que ningú amb dos dits de front havia comprat. Les galetes es van salvar de ser exterminades per un cop de geni gràcies al retorn sobtat del vigilant.

Vaig agafar la bossa, quan vaig acabar el torn, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de «propietaris». Els vigilants em van picar l'ullet, em van obrir les portes de la presó i, amb un copet de suport a l'espatlla, em van deixar trepitjar el carrer després de cinc anys de reclusió. No necessito que em toqui la loteria per canviar de casa; ningú no necessita que li toqui la loteria per canviar de vida.

El dia que em va tocar la loteria (VI)

El dia que em va tocar la loteria va ser un dia com qualsevol altre. Em vaig despertar a les vuit del matí, vaig entrar a treballar a les nou, vaig sortir a dinar a la una, vaig tornar a treballar a les quatre i vaig sortir a les vuit. Vaig arribar a les nou a casa i, després d'una dutxa ràpida i un sopar lent, em vaig asseure davant del televisor decidida a adormir-me bressolada per les seves ximpleries.

«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» La veu d'espinguet del locutor, anunciant la grossa de Nadal, em va fer venir mal de cap i vaig tancar les notícies. Estava a punt de ficar-me al llit quan tots els telèfons de la casa van començar a sonar alhora i vaig despenjar el mòbil. A l'altre extrem de la línia, un oncle llunyà sobreexaltat, que feia més de tres anys que no veia, em demanava a crits si, malgrat les seves advertències a favor del sentit comú, havia tornat a comprar, un any més, el número ridícul de sempre. En despenjar als altres telèfons, em vaig trobar amb la mateixa pregunta formulada per persones de tots els confins de la meva biografia: el xicot que m'havia deixat plantada al ball de l'institut, la veïna del segon segona que m'havia comminat a desaparèixer del bloc destrossant-me els rosers del balcó, els veïns del quart cinquena que tenien un gos que havia estat a punt de mossegar-me un munt de vegades, les amigues de l'escola que no havien volgut saber res més de mi quan havien entrat a la universitat. Vaig tallar la comunicació amb tothom i em vaig deixar abraçar pel silenci.

Vaig agafar la bossa, vaig comprovar que el número de loteria premiat era en el seu interior, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de propietaris. Allà, vaig encarar el primer vagabund que se'm va posar al davant i li vaig regalar la bossa, bitllet inclòs; en un dia com qualsevol altre, no necessitava més companyia que la del silenci fidel.

El dia que em va tocar la loteria (V)

El dia que em va tocar la loteria va ser un somni. Estava en una junta de veïns amb la Blancaneus, la Ventafocs, el gat amb botes i els tres porquets quan, de sobte, el llop va començar a bufar des de la taula presidencial i una quantitat immensa de bitllets d'euro va començar a caure'ns a sobre des dels quatre confins de l'habitació.

«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» La veu del locutor anunciant el número de la grossa de Nadal, fina com la de la rateta que escombrava l'escaleta, s'escolava entre les bufades del llop i s'amagava entre les faldilles de les princeses mentre el gat amb botes, amb la mirada atenta, esguardava al seu voltant intentant identificar l'origen d'aquell número sonor. De sobte va fer un salt mortal en l'aire, va caure de quatre grapes en un racó i la veu va callar. Els bitllets d'euro van desaparèixer i el llop va parar de bufar. Quan el gat es va girar, amb la boca plena, del locutor només en quedava una cua blanca que es removia entre els ullals del felí. Em vaig despertar de cop i em vaig vestir amb un bot.

Vaig agafar la bossa, decidida a comprar el número seixanta pel proper sorteig de Nadal, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de propietaris. No hi havia cap dubte que es tractava d'un somni premonitori: m'estava a punt de tocar la loteria i no estava disposada a deixar que els veïns se me la cruspissin.

El dia que em va tocar la loteria (IV)

El dia que em va tocar la loteria va ser una disbauxa. Era un dilluns al matí, m'havia demanat festa a la feina per poder anar a comprar els regals de Nadal pels amics i resta de familiars però, a l'hora de la veritat, s'havia apoderat de mi una mandra tan immensa que m'havia quedat escarxofada al sofà amb el televisor encès al meu davant. Estava massa cansada com per decidir què podia regalar a cadascun d'ells.

«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» La veu monòtona del locutor va haver de repetir dues vegades que aquell era el número premiat amb la grossa de Nadal abans no vaig entendre que jo havia vist aquell número, que una companya de feina no havia parat d'insistir perquè li comprés i que en aquells moments devíem de ser una de les úniques empreses del país en què tots els seus treballadors eren multitudinaris. Els amics i resta de familiars van sortir de sota les pedres i es van concentrar en el meu pis en assabentar-se de la bona nova. El cava va començar a córrer de mà en mà i molt aviat tots els veïns de l'escala es van afegir a la festa improvisada. En un moment determinat, algú em va posar un megàfon entre les mans i vaig començar a prometre que pintaria la façana de l'edifici, que canviaria l'ascensor i que col·locaria una piscina al terrat. Tots els veïns em van elegir com a presidenta de l'escala per unanimitat. Tan bon punt em van prendre el megàfon de les mans, però, em vaig recordar que, malgrat la insistència de la meva companya, no li havia arribat a comprar cap número.

Vaig agafar la bossa, vaig guardar-hi una ampolla de cava pel camí, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de propietaris. Si mai em troben i em demanen explicacions, els asseguraré que vaig sentir que el càrrec em venia gran; no tothom ha nascut per president.

El dia que em va tocar la loteria (III)

El dia que em va tocar la loteria va ser un malson. Acabava de deixar a l'Alícia amb el conill del rellotge i havia estat a punt d'entrebancar-me amb la cua de Moby Dick (a qui se li podia ocórrer de deixar una balena al mig de l'habitació de planxar?). Estava pujant unes escales infinites en forma de cargol quan tot es va ensorrar i vaig caure en el buit.

«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» La veu autoritària del locutor, anunciant el número de la grossa de Nadal, el número que tenia entre les mans, em va fer obrir els ulls d'un sobresalt i em vaig despertar dreta al mig de l'habitació, mirant fixament els números lluminosos del despertador que marcaven les sis del matí. Mentre intentava recuperar la respiració, em vaig adonar de les similituds entre la veu del locutor dels meus somnis i la del president de l'escala, entre el seixanta que el locutor anunciava i els seixanta euros que devia del rebut de l'escala.

Vaig agafar la bossa, amb quatre coses essencials, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de propietaris. Abans però, vaig passar per la bústia del president i li vaig deixar els seixanta euros que feia mig any que em reclamava; no volia que em pogués trobar en somnis.

El dia que em va tocar la loteria (II)

El dia que em va tocar la loteria va ser el pitjor de la meva vida. Per culpa de l'emoció del moment, vaig trencar l'aixeta de la cuina i el pis es va inundar. Trenta minuts més tard, els bombers obligaven a tots els veïns a realitzar un desallotjament preventiu i ens quedàvem tots sense un sostre a on poder dormir a aquella nit. Assabentats del motiu de la catàstrofe, els veïns van decidir, per unanimitat, que anirien a dormir a un hotel de cinc estrelles i que jo em faria càrrec de totes les despeses. No em van concedir dret de rèplica.

«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» Durant la nit, mentre tots els veïns dormien el son dels justos, jo no podia evitar recordar la veu estrident del locutor que havia anunciat el número de la grossa de Nadal, el número de loteria que havia quedat convertit en pasta de paper per culpa de la fuita d'aigua, la factura de l'hotel que veia créixer de forma exponencial en les meves al·lucinacions nocturnes.

Vaig agafar la bossa, completament buida, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de propietaris. Ni que m'hagués tocat la loteria quaranta cops no hauria pogut pagar la factura d'aquell hotel.

El dia que em va tocar la loteria (I)

El dia que em va tocar la loteria va ser el més feliç de la meva vida. Dos minuts abans, estava preocupada pensant com pagaria la hipoteca i la lletra del cotxe. Se m'acabava de trencar la dutxa i la clau de pas es resistia a tancar-se. El pis s'estava convertint en una piscina i ja em veia venir a sobre la demanda interposada per tots els veïns afectats, demanant que els pagués l'haver de pintar les taques d'humitat del sostre, la pintura i les ganes.

«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» No oblidaré mai el crit d'alegria que va fer el locutor anunciant que acabava de sortir el número de la grossa de Nadal. No oblidaré mai l'espetec que va fer la clau de pas quan, de l'emoció, la vaig acabar de destrossar i el pis, abans piscina, es va convertir en un guèiser artificial.

Vaig agafar la bossa, amb el número de loteria ben resguardat en el seu interior, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de propietaris. Si em necessiteu, no em busqueu; no em trobareu.

Presons

Barrots a les finestres. Grillets als peus. Manilles als canells. Et mires al mirall i et dius que ets LLIURE, perquè pots comprar tot el que la tele et diu que compris, perquè pots treballar de vuit a vuit en una feina que no t'agrada, perquè et pots permetre el luxe de pagar una hipoteca que heretaran els teus néts.

               LLIURE per culpar-te fins a la fi del món

d'aquells errors que vas cometre.               

               LLIURE per encadenar-te a la infantesa

i no arribar a créixer mai.               

               LLIURE per pretendre ser un ésser normal

pensant que seràs acceptat.               

               LLIURE per anhelar el que no pots tenir

i quedar-te el que no desitges.               

               LLIURE per dissimular la indigestió

d'haver-te de menjar el món.               

               LLIURE per buscar la felicitat perfecta

i menysprear la que no ho sigui.               

               LLIURE per superar unes expectatives

d'uns altres que no saps qui són.               

               LLIURE per descobrir el sentit de la vida

i fins llavors negar-te a viure.               

No hi ha manilles, no hi ha grillets, no hi ha barrots. Només tu pots reconèixer la presó on estàs reclòs. Només tu tens la clau per obrir-ne la porta. Només tu ets LLIURE per poder ser lliure.

Dormir amb Winona Ryder (crítica literària)

La novel·la d’Edgar Cantero és un al·legat als escriptors novells que surten a la recerca de la seva inspiració. Escrit a mode de viatge iniciàtic, el narrador obvia els consells de Picasso, segons la qual la musa t’ha de trobar a treballar, per sortir directament a la recerca de la seva musa literària particular: Winona Ryder. Com descobreix el protagonista que l’actriu és la seva musa particular? A través de l’oracle més antic que existeix: el somni.

Seguint l’esquema de Propp, l’heroi fixa l’objectiu, carrega la maleta de provisions i surt a l’aventura. Seguint les pistes que l’actriu ha deixat en les persones que l’han conegut, directament o indirecta, el protagonista salta de persona en persona i d’un a un altre costat de l’Atlàntic, com si es tractés d’un joc de l’oca en què els daus no són més que les casualitats del destí. A través del seu viatge, el narrador reflexiona en tres plans que se superposen: ell com a persona, ell com a escriptor, ell com a buscador d’una musa que només existeix en els seus somnis.

Al final de la novel·la, l’heroi és molt diferent del que apareixia en les primeres pàgines. Sense adonar-se’n, ha madurat al llarg del trajecte i la seva visió del món s’ha vist alterada a mesura que passaven les pàgines. Com a escriptor, descobreix que per trobar aquell lector a qui interessi els nostres escrits, cal teclejar alguna cosa més que un seguit interminable de “bla-bla-bla”. La seva recerca de la musa acaba amb un final obert. Podríem dir que l’escriptor novell troba la seva musa i que, just en aquell instant, descobreix que l’únic que necessitava era que li toqués l’ànima, com ja havia fet amb totes aquelles persones que l’han guiat en el camí fins a ella. Podríem dir que la troba i que la narració acaba just en el moment en què la musa està a punt d’obrir la porta darrere la qual es resguarda. Podríem dir que la musa descobreix l’existència del protagonista i ell pot complir finalment el seu somni de parlar-hi cara a cara. Podríem dir i proposar infinitat de finals i tots serien verídics i cap no s’allunyaria de l’esperit de la novel·la: perquè l’aventura no s’acaba quan trobes la teva musa, l’aventura tot just comença quan gràcies a ella et poses a escriure.