L'última invasió

Calla!

Tu no saps el què és. No saps el què és. No saps... El veuràs entrar a casa, com si no passés res. Et saludarà, li tornaràs el somriure. En una cerimònia mil cops repetida, veuràs com posa les claus al pany i empeny la porta. La candidesa del seu rostre desapareixerà tan aviat com creuï el llindar; però tu no ho veuràs.

Calla!

Arraulida en un racó, sento el seus passos. Quieta. En silenci. Amb els ulls plens de llàgrimes. Amb les ungles rosegades. Amb el cos podrit de blaus. M'estirarà als cabells, m'arrossegarà a la força fins a l'arena del circ. El Cèsar ha dictat sentència. El terra de la cuina. O el del menjador. O el de l'habitació. O el del bany. No importa. Contra el terra de no importa, a qui ningú no importa, em trencarà els ossos, em destrossarà els músculs, em rebentarà les venes, em deixarà estesa, morta, enmig d'una taca vermella; vermella de sang. Demà el meu rostre serà una fotografia a peu de pàgina en un diari d'abast nacional: «Víctima número...» El teu testimoni parlarà per dir que el monstre semblava un ésser normal; normal!

Calla!

Arraulida en un racó, sento el seus passos. Sento com et saluda, com tanca la porta. Sento com s'acosta, un peu rere l'altre. Sento la seva respiració continguda, la seva ràbia. Sento com prepara la invasió, una vegada més, com fa girar el pom de la porta, com entra en el meu territori amb els ulls embogits, amb el puny enlaire.

Una bala al cor li desencaixa la mandíbula. El tret em ressona a les orelles. La pistola em cau de les mans.

Parla ara; si pots.

El dia que em va tocar la loteria (i VII)

El dia que no em va tocar la loteria va ser ahir. Els companys de la fàbrica, amb qui també compartia àpats i cel·la, decidits a saber de primera mà que s'havien convertit en multimilionaris, van engegar la ràdio tan bon punt el vigilant va girar l'esquena. Asseguts al costat de les cintes transportadores, empaquetant galetes amb moviments mecànics, escoltaven atentament els números que cantaven els nens i contenien l'alè cada vegada que el locutor proclamava un dels premis menors.

«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» La veu del locutor que anunciava el número de la grossa de Nadal, apàticament professional, va quedar engolida pels crits furiosos dels meus companys que se sentien estafats per un sistema que deixava que sortissin premiats números ridículs que ningú amb dos dits de front havia comprat. Les galetes es van salvar de ser exterminades per un cop de geni gràcies al retorn sobtat del vigilant.

Vaig agafar la bossa, quan vaig acabar el torn, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de «propietaris». Els vigilants em van picar l'ullet, em van obrir les portes de la presó i, amb un copet de suport a l'espatlla, em van deixar trepitjar el carrer després de cinc anys de reclusió. No necessito que em toqui la loteria per canviar de casa; ningú no necessita que li toqui la loteria per canviar de vida.

El dia que em va tocar la loteria (VI)

El dia que em va tocar la loteria va ser un dia com qualsevol altre. Em vaig despertar a les vuit del matí, vaig entrar a treballar a les nou, vaig sortir a dinar a la una, vaig tornar a treballar a les quatre i vaig sortir a les vuit. Vaig arribar a les nou a casa i, després d'una dutxa ràpida i un sopar lent, em vaig asseure davant del televisor decidida a adormir-me bressolada per les seves ximpleries.

«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» La veu d'espinguet del locutor, anunciant la grossa de Nadal, em va fer venir mal de cap i vaig tancar les notícies. Estava a punt de ficar-me al llit quan tots els telèfons de la casa van començar a sonar alhora i vaig despenjar el mòbil. A l'altre extrem de la línia, un oncle llunyà sobreexaltat, que feia més de tres anys que no veia, em demanava a crits si, malgrat les seves advertències a favor del sentit comú, havia tornat a comprar, un any més, el número ridícul de sempre. En despenjar als altres telèfons, em vaig trobar amb la mateixa pregunta formulada per persones de tots els confins de la meva biografia: el xicot que m'havia deixat plantada al ball de l'institut, la veïna del segon segona que m'havia comminat a desaparèixer del bloc destrossant-me els rosers del balcó, els veïns del quart cinquena que tenien un gos que havia estat a punt de mossegar-me un munt de vegades, les amigues de l'escola que no havien volgut saber res més de mi quan havien entrat a la universitat. Vaig tallar la comunicació amb tothom i em vaig deixar abraçar pel silenci.

Vaig agafar la bossa, vaig comprovar que el número de loteria premiat era en el seu interior, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de propietaris. Allà, vaig encarar el primer vagabund que se'm va posar al davant i li vaig regalar la bossa, bitllet inclòs; en un dia com qualsevol altre, no necessitava més companyia que la del silenci fidel.

El dia que em va tocar la loteria (V)

El dia que em va tocar la loteria va ser un somni. Estava en una junta de veïns amb la Blancaneus, la Ventafocs, el gat amb botes i els tres porquets quan, de sobte, el llop va començar a bufar des de la taula presidencial i una quantitat immensa de bitllets d'euro va començar a caure'ns a sobre des dels quatre confins de l'habitació.

«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» La veu del locutor anunciant el número de la grossa de Nadal, fina com la de la rateta que escombrava l'escaleta, s'escolava entre les bufades del llop i s'amagava entre les faldilles de les princeses mentre el gat amb botes, amb la mirada atenta, esguardava al seu voltant intentant identificar l'origen d'aquell número sonor. De sobte va fer un salt mortal en l'aire, va caure de quatre grapes en un racó i la veu va callar. Els bitllets d'euro van desaparèixer i el llop va parar de bufar. Quan el gat es va girar, amb la boca plena, del locutor només en quedava una cua blanca que es removia entre els ullals del felí. Em vaig despertar de cop i em vaig vestir amb un bot.

Vaig agafar la bossa, decidida a comprar el número seixanta pel proper sorteig de Nadal, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de propietaris. No hi havia cap dubte que es tractava d'un somni premonitori: m'estava a punt de tocar la loteria i no estava disposada a deixar que els veïns se me la cruspissin.

El dia que em va tocar la loteria (IV)

El dia que em va tocar la loteria va ser una disbauxa. Era un dilluns al matí, m'havia demanat festa a la feina per poder anar a comprar els regals de Nadal pels amics i resta de familiars però, a l'hora de la veritat, s'havia apoderat de mi una mandra tan immensa que m'havia quedat escarxofada al sofà amb el televisor encès al meu davant. Estava massa cansada com per decidir què podia regalar a cadascun d'ells.

«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» La veu monòtona del locutor va haver de repetir dues vegades que aquell era el número premiat amb la grossa de Nadal abans no vaig entendre que jo havia vist aquell número, que una companya de feina no havia parat d'insistir perquè li comprés i que en aquells moments devíem de ser una de les úniques empreses del país en què tots els seus treballadors eren multitudinaris. Els amics i resta de familiars van sortir de sota les pedres i es van concentrar en el meu pis en assabentar-se de la bona nova. El cava va començar a córrer de mà en mà i molt aviat tots els veïns de l'escala es van afegir a la festa improvisada. En un moment determinat, algú em va posar un megàfon entre les mans i vaig començar a prometre que pintaria la façana de l'edifici, que canviaria l'ascensor i que col·locaria una piscina al terrat. Tots els veïns em van elegir com a presidenta de l'escala per unanimitat. Tan bon punt em van prendre el megàfon de les mans, però, em vaig recordar que, malgrat la insistència de la meva companya, no li havia arribat a comprar cap número.

Vaig agafar la bossa, vaig guardar-hi una ampolla de cava pel camí, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de propietaris. Si mai em troben i em demanen explicacions, els asseguraré que vaig sentir que el càrrec em venia gran; no tothom ha nascut per president.

El dia que em va tocar la loteria (III)

El dia que em va tocar la loteria va ser un malson. Acabava de deixar a l'Alícia amb el conill del rellotge i havia estat a punt d'entrebancar-me amb la cua de Moby Dick (a qui se li podia ocórrer de deixar una balena al mig de l'habitació de planxar?). Estava pujant unes escales infinites en forma de cargol quan tot es va ensorrar i vaig caure en el buit.

«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» La veu autoritària del locutor, anunciant el número de la grossa de Nadal, el número que tenia entre les mans, em va fer obrir els ulls d'un sobresalt i em vaig despertar dreta al mig de l'habitació, mirant fixament els números lluminosos del despertador que marcaven les sis del matí. Mentre intentava recuperar la respiració, em vaig adonar de les similituds entre la veu del locutor dels meus somnis i la del president de l'escala, entre el seixanta que el locutor anunciava i els seixanta euros que devia del rebut de l'escala.

Vaig agafar la bossa, amb quatre coses essencials, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de propietaris. Abans però, vaig passar per la bústia del president i li vaig deixar els seixanta euros que feia mig any que em reclamava; no volia que em pogués trobar en somnis.

El dia que em va tocar la loteria (II)

El dia que em va tocar la loteria va ser el pitjor de la meva vida. Per culpa de l'emoció del moment, vaig trencar l'aixeta de la cuina i el pis es va inundar. Trenta minuts més tard, els bombers obligaven a tots els veïns a realitzar un desallotjament preventiu i ens quedàvem tots sense un sostre a on poder dormir a aquella nit. Assabentats del motiu de la catàstrofe, els veïns van decidir, per unanimitat, que anirien a dormir a un hotel de cinc estrelles i que jo em faria càrrec de totes les despeses. No em van concedir dret de rèplica.

«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» Durant la nit, mentre tots els veïns dormien el son dels justos, jo no podia evitar recordar la veu estrident del locutor que havia anunciat el número de la grossa de Nadal, el número de loteria que havia quedat convertit en pasta de paper per culpa de la fuita d'aigua, la factura de l'hotel que veia créixer de forma exponencial en les meves al·lucinacions nocturnes.

Vaig agafar la bossa, completament buida, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de propietaris. Ni que m'hagués tocat la loteria quaranta cops no hauria pogut pagar la factura d'aquell hotel.

El dia que em va tocar la loteria (I)

El dia que em va tocar la loteria va ser el més feliç de la meva vida. Dos minuts abans, estava preocupada pensant com pagaria la hipoteca i la lletra del cotxe. Se m'acabava de trencar la dutxa i la clau de pas es resistia a tancar-se. El pis s'estava convertint en una piscina i ja em veia venir a sobre la demanda interposada per tots els veïns afectats, demanant que els pagués l'haver de pintar les taques d'humitat del sostre, la pintura i les ganes.

«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» No oblidaré mai el crit d'alegria que va fer el locutor anunciant que acabava de sortir el número de la grossa de Nadal. No oblidaré mai l'espetec que va fer la clau de pas quan, de l'emoció, la vaig acabar de destrossar i el pis, abans piscina, es va convertir en un guèiser artificial.

Vaig agafar la bossa, amb el número de loteria ben resguardat en el seu interior, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de propietaris. Si em necessiteu, no em busqueu; no em trobareu.

Presons

Barrots a les finestres. Grillets als peus. Manilles als canells. Et mires al mirall i et dius que ets LLIURE, perquè pots comprar tot el que la tele et diu que compris, perquè pots treballar de vuit a vuit en una feina que no t'agrada, perquè et pots permetre el luxe de pagar una hipoteca que heretaran els teus néts.

               LLIURE per culpar-te fins a la fi del món

d'aquells errors que vas cometre.               

               LLIURE per encadenar-te a la infantesa

i no arribar a créixer mai.               

               LLIURE per pretendre ser un ésser normal

pensant que seràs acceptat.               

               LLIURE per anhelar el que no pots tenir

i quedar-te el que no desitges.               

               LLIURE per dissimular la indigestió

d'haver-te de menjar el món.               

               LLIURE per buscar la felicitat perfecta

i menysprear la que no ho sigui.               

               LLIURE per superar unes expectatives

d'uns altres que no saps qui són.               

               LLIURE per descobrir el sentit de la vida

i fins llavors negar-te a viure.               

No hi ha manilles, no hi ha grillets, no hi ha barrots. Només tu pots reconèixer la presó on estàs reclòs. Només tu tens la clau per obrir-ne la porta. Només tu ets LLIURE per poder ser lliure.