El dia que em va tocar la loteria va ser el pitjor de la meva vida. Per culpa de l'emoció del moment, vaig trencar l'aixeta de la cuina i el pis es va inundar. Trenta minuts més tard, els bombers obligaven a tots els veïns a realitzar un desallotjament preventiu i ens quedàvem tots sense un sostre a on poder dormir a aquella nit. Assabentats del motiu de la catàstrofe, els veïns van decidir, per unanimitat, que anirien a dormir a un hotel de cinc estrelles i que jo em faria càrrec de totes les despeses. No em van concedir dret de rèplica.
«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» Durant la nit, mentre tots els veïns dormien el son dels justos, jo no podia evitar recordar la veu estrident del locutor que havia anunciat el número de la grossa de Nadal, el número de loteria que havia quedat convertit en pasta de paper per culpa de la fuita d'aigua, la factura de l'hotel que veia créixer de forma exponencial en les meves al·lucinacions nocturnes.
Vaig agafar la bossa, completament buida, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de propietaris. Ni que m'hagués tocat la loteria quaranta cops no hauria pogut pagar la factura d'aquell hotel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada