dijous, 13 de novembre de 2008

Un missatge vital (Inspirat en el conte de Franz Kafka "Un missatge imperial")

No sabràs mai quin és el teu destí.

Surts de casa amb el cap cot i la vista fixa en la vorera, la ment ocupada recomptant el nombre de rajoles que discorren sota els teus peus. Cent cinquanta-quatre. Travesses el carrer quan es posa verd. Passes per davant d'un quiosc sense veure el cartell de l'última estrena cinematogràfica del teu actor preferit: sempre fa de metge, sempre salva vides, sempre t'enamores d'ell; sempre tornes a casa desitjant ser com ell.

Els teus passos s'encaminen cap a la universitat. Travesses la reixa principal. Passes de llarg les facultats d'humanitats, filologia, econòmiques, dret i biologia. T'atures deu minuts a llegir els avisos de la facultat de medecina i t'apuntes a l'agenda que la taula rodona sobre el futur de la cirurgia és una cita ineludible. Fas tard. Arribes a la facultat de magisteri quan el professor ja ha iniciat la cessió: t'asseus al final de l'aula sense fer fressa, però rebs una mirada fulminant del teus companys.

Quan surts de classe ja és fosc. Abandones el carrer d'asfalt i tornes a casa travessant el parc. Tres germans juguen als gronxadors, la seva mare està dreta al seu davant i els demana que baixin amb una nota d'enuig a la veu, que encara ha de fer la compra, que ja s'ha fet fosc, que es faran mal. Diu que se'n va i que ja vindran. El més petit baixa del gronxador quan la mare ja ha desaparegut, arrenca a córrer, s'entrebanca amb les seves pròpies cames, obre els ulls, obre la boca i es posa a xisclar com si la vida se li escapés en forma de llàgrimes. T'ajups al seu costat i el consoles amb les paraules que feia servir la teva àvia quan queies del tobogan. Els seus germans baixen del gronxador i fan rotllana al teu voltant. El nen para de plorar però t'assenyala els pantalons: la roba estripada, el genoll encetat. Obres la bossa, treus la botelleta d'aigua que sempre portes amb tu i li rentes la ferida. El mal desapareix i el nen es posa a riure quan li piques l'ullet. Els germans l'agafen de les mans i se l'emporten cap a casa.

Arribes a casa i llences la bossa sobre el llit. Els llibres queden escampats sobre els llençols i esbufegues només de llegir-ne els títols: Eines per l'ensenyança dins del projecte alfa, Ensenyaments i aprenentatges multimèdia,... Obres la finestra i deixes que el vent càlid de la nit entri a l'habitació i s'endugui les males vibracions. Et repenges a l'ampit i, mirant les estrelles, et preguntes què devia sentir Fleming quan va descobrir la penicil·lina. La ciutat s'estén al teu davant. Cada llumeta és una casa, una família, unes persones, un grapat de vides. Sospires a la lluna. La teva ment racional et recorda que tens una munt de feina per fer, però la teva part irracional t'impedeix de fer-los. Somies desperta en el dia que sabràs quin sentit té la teva vida, en el dia que et despertaràs i sabràs què has de fer amb el teu temps; en el dia que deixaràs de tenir la sensació que estàs perdent el temps.

No sabràs mai quin és el teu destí: el destí no se sap, es viu.

Cap comentari: