dimecres, 12 de novembre de 2008

El dia que em va tocar la loteria (i VII)

El dia que no em va tocar la loteria va ser ahir. Els companys de la fàbrica, amb qui també compartia àpats i cel·la, decidits a saber de primera mà que s'havien convertit en multimilionaris, van engegar la ràdio tan bon punt el vigilant va girar l'esquena. Asseguts al costat de les cintes transportadores, empaquetant galetes amb moviments mecànics, escoltaven atentament els números que cantaven els nens i contenien l'alè cada vegada que el locutor proclamava un dels premis menors.

«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» La veu del locutor que anunciava el número de la grossa de Nadal, apàticament professional, va quedar engolida pels crits furiosos dels meus companys que se sentien estafats per un sistema que deixava que sortissin premiats números ridículs que ningú amb dos dits de front havia comprat. Les galetes es van salvar de ser exterminades per un cop de geni gràcies al retorn sobtat del vigilant.

Vaig agafar la bossa, quan vaig acabar el torn, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de «propietaris». Els vigilants em van picar l'ullet, em van obrir les portes de la presó i, amb un copet de suport a l'espatlla, em van deixar trepitjar el carrer després de cinc anys de reclusió. No necessito que em toqui la loteria per canviar de casa; ningú no necessita que li toqui la loteria per canviar de vida.

Cap comentari: