dijous, 6 de novembre del 2008

El dia que em va tocar la loteria (I)

El dia que em va tocar la loteria va ser el més feliç de la meva vida. Dos minuts abans, estava preocupada pensant com pagaria la hipoteca i la lletra del cotxe. Se m'acabava de trencar la dutxa i la clau de pas es resistia a tancar-se. El pis s'estava convertint en una piscina i ja em veia venir a sobre la demanda interposada per tots els veïns afectats, demanant que els pagués l'haver de pintar les taques d'humitat del sostre, la pintura i les ganes.

«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» No oblidaré mai el crit d'alegria que va fer el locutor anunciant que acabava de sortir el número de la grossa de Nadal. No oblidaré mai l'espetec que va fer la clau de pas quan, de l'emoció, la vaig acabar de destrossar i el pis, abans piscina, es va convertir en un guèiser artificial.

Vaig agafar la bossa, amb el número de loteria ben resguardat en el seu interior, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de propietaris. Si em necessiteu, no em busqueu; no em trobareu.