El dia que em va tocar la loteria va ser un malson. Acabava de deixar a l'Alícia amb el conill del rellotge i havia estat a punt d'entrebancar-me amb la cua de Moby Dick (a qui se li podia ocórrer de deixar una balena al mig de l'habitació de planxar?). Estava pujant unes escales infinites en forma de cargol quan tot es va ensorrar i vaig caure en el buit.
«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» La veu autoritària del locutor, anunciant el número de la grossa de Nadal, el número que tenia entre les mans, em va fer obrir els ulls d'un sobresalt i em vaig despertar dreta al mig de l'habitació, mirant fixament els números lluminosos del despertador que marcaven les sis del matí. Mentre intentava recuperar la respiració, em vaig adonar de les similituds entre la veu del locutor dels meus somnis i la del president de l'escala, entre el seixanta que el locutor anunciava i els seixanta euros que devia del rebut de l'escala.
Vaig agafar la bossa, amb quatre coses essencials, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de propietaris. Abans però, vaig passar per la bústia del president i li vaig deixar els seixanta euros que feia mig any que em reclamava; no volia que em pogués trobar en somnis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada