L'última invasió

Calla!

Tu no saps el què és. No saps el què és. No saps... El veuràs entrar a casa, com si no passés res. Et saludarà, li tornaràs el somriure. En una cerimònia mil cops repetida, veuràs com posa les claus al pany i empeny la porta. La candidesa del seu rostre desapareixerà tan aviat com creuï el llindar; però tu no ho veuràs.

Calla!

Arraulida en un racó, sento el seus passos. Quieta. En silenci. Amb els ulls plens de llàgrimes. Amb les ungles rosegades. Amb el cos podrit de blaus. M'estirarà als cabells, m'arrossegarà a la força fins a l'arena del circ. El Cèsar ha dictat sentència. El terra de la cuina. O el del menjador. O el de l'habitació. O el del bany. No importa. Contra el terra de no importa, a qui ningú no importa, em trencarà els ossos, em destrossarà els músculs, em rebentarà les venes, em deixarà estesa, morta, enmig d'una taca vermella; vermella de sang. Demà el meu rostre serà una fotografia a peu de pàgina en un diari d'abast nacional: «Víctima número...» El teu testimoni parlarà per dir que el monstre semblava un ésser normal; normal!

Calla!

Arraulida en un racó, sento el seus passos. Sento com et saluda, com tanca la porta. Sento com s'acosta, un peu rere l'altre. Sento la seva respiració continguda, la seva ràbia. Sento com prepara la invasió, una vegada més, com fa girar el pom de la porta, com entra en el meu territori amb els ulls embogits, amb el puny enlaire.

Una bala al cor li desencaixa la mandíbula. El tret em ressona a les orelles. La pistola em cau de les mans.

Parla ara; si pots.

Atzucac (Narració repetitiva - Inspirat en la «Teoria general de la narració» de Shlomith Rimmon)

Va obrir la porta. No hi havia ningú. Va tancar la porta.

Va obrir la porta. A dins hi havia un país de fades, construït de meravelles. Arbres de fulles blaves, rius d'aigües liles, herbes de color rosa sota un cel daurat a on brillava un sol de color blau marí. En la llunyania, una casa de vidre, totalment invisible. A primer pla, un gos que miolava tot pasturant l'herba dels cactus. Va tancar la porta.

Va obrir la porta. Només el buit. Buit. Buit absolut. Un teatre a les fosques, sense llum. Platea buida. Teló abaixat sobre fons negre. Altaveus sense so. Aire sense mosques. Sortides sense vigilant. Últimes files lliures. Va tancar la porta.

Va obrir la porta. El soroll de la música el va tirar enrere. El centre de la pista era una immensa aglomeració de persones amb els ulls oberts de bat a bat, amb les cintures dislocades de tan ballar, amb els peus rebentats de tantes hores dempeus. Centenars de persones atrapades en els flaixos de llum que els encegaven els sentits. Fugida impossible. Trampa de mortals. Va tancar la porta.

Va obrir la porta. Els nens van alçar la mà per respondre la pregunta de la professora. Vint pupitres encarats a una pissarra verda, a on una suma de guix blanc reclamava resposta: dos i dos. La professora es va col·locar bé les ulleres i va assenyalar el nouvingut. Un nen va saltar de la cadira i va vociferar la resposta correcta: «Vint-i-dos!» Va tancar la porta.

Va obrir la porta. El mar el va sortir a rebre. Ones que van, ones que venen. Una gavina va xisclar en el cel per reclamar el seu espai entre els núvols. Ones que van, ones que venen. Una petxina restava atenta per robar la veu del mar. Ones que van, ones que venen. Va tancar la porta.

Va obrir la porta. El rugit de motor li va fer girar el cap i el coll va rebre una estrebada brusca. La roda de la motocicleta va esgarrapar la pista, les pedres del camí van sortir disparades en totes direccions i el fum va començar a emboirar l'emoció. Quan la situació estava a punt de fer-se insostenible, el motorista va alliberar el comandament del fre i la bèstia va desaparèixer del camp de visió. Va tancar la porta.

Va obrir la porta. Una taula parada amb només un plat. Una forquilla i un ganivet. Una cullera de sopes, una cullera de postres. Una rosa dins d'un gerro diminut, sense aigua. Unes estovalles de seda blava. Cristall de Bohèmia. Porcellana de la més fina. Canelobres d'or il·luminant la taula, tenebres envoltant el plat. Fantasmes amagats als racons, a punt per l'assalt. Va tancar la porta.

Va alliberar el pom de la porta. Tentinejant, va recular sobre els seus passos, es va repenjar a la tauleta del nit i es va refugiar entre els llençols. Al seu costat, un braç li envoltà la cintura, li pujà pel pit, se li aturà uns segons a l'altura dels llavis i li tapà els ulls.

- I el meu got d'aigua?- va ronquejar la boca que acompanyava el braç.

- No he pogut obrir la porta, amor- respongué intentant obviar el martelleig incansable de l'alcohol.

Va estirar el braç. Va trencar el llum.

Malson (Inspirat en «Un dia esplèndid pels peixos plàtans» de Salinger)

La nena corre pel parc. És una nena normal. Una nena normal que corre pel parc. Cabells llargs, de color castany, recollits en una cua de cavall. Sabates de xarol. Faldilla de motius geomètriques, brusa que li fa conjunt. Mitges liles. La nena s'atura davant del gronxador i hi puja d'un bot. Fa moure les cames. Endavant i endarrere, endavant i endarrere. El gronxador es comença a moure i agafa embranzida. Amunt, més amunt, més amunt, cada vegada més amunt. La nena riu. Una rialla s'escapa dels seus llavis i retruny contra el tronc dels arbres; retruny. Convocats per la seva rialla, els llamps esquerden el cel i els trons retrunyen entre els núvols; retruny contra retruny. La nena s'espanta. El cel es torna negre. Comença a ploure. Entre les gotes d'aigua, grans de pedra. La nena xiscla; ja no riu. Toca de peus a terra, atura el gronxador. Prova de baixar d'un bot i queda paralitzada, horroritzada. No pot baixar. La faldilla ha quedat enganxada al gronxador. No pot baixar. No pot baixar. La faldilla ha quedat enganxada al gronxador. La nena xiscla.

Ningú no l'escolta.

La nena xiscla atrapada en el seu malson. A l'habitació del costat, el llit és buit. Llit de matrimoni, llençols impol·luts, coixins arrenglerats. Els pares no hi són. Caldria sortir al carrer per trobar-los, travessar la ciutat, resseguir les petges que han deixat els pneumàtics del seu cotxe quan han trencat per una pista forestal. Trobaríem l'automòbil aturat al costat d'una casa carregada d'història. Façana de pedra, gallines adormides sobre el pal del galliner, ovelles desvetllades pels trons que belen des del corral. A la planta baixa, un penjador carregat d'abrics. Un parell de cadires carregades de bosses. A la primer planta, un menjador ple de llum i de cridòria. Amics retrobats al voltant de la taula, amb els plats plens i mitja dotzena d'ampolles sobre la taula; sense encetar. Converses plenes de records d'infància, de jocs impossibles d'oblidar, de càstigs que impedien sortir al carrer per poder jugar amb els companys. Els pares seuen al cap de taula. Riuen per les paraules, parlen per fer riure els altres. Mòbils apagats sobre la taula. Prohibit parlar de fills. Prohibit parlar de la filla de més de trenta anys que continua vivint amb ells, prohibit parlar de la discussió que han tingut amb ella abans de marxar; prohibit recordar la pallissa que li han clavat per fer-la callar.

La pedra li esquinça la pell, la sang li recorre el rostre. La nena es torna dona. La dona recorda que no és una criatura. La faldilla es desenganxa del gronxador. La dona salta del gronxador i cau del llit. Els trons li surten a l'encontre tan aviat com obre els ulls. Plou. Plou. Plou. La pluja ha entrat en els seus somnis, els llamps han esquerdat els seus records. Respira. Expira. Inspira. Res no ha estat real. Obre el llum. S'enfronta el mirall. El reflex li retorna la imatge del trau a la galta des d'on brolla la sang que li amara el rostre. La dona recorda la pallisa i xiscla.

Ningú no l'escolta

Canvi vital (Inspirat en un extracte de «Dublinesos» de Joyce)

Sí, en sabia. Sabia ser una bona persona, quan volia. Però poques vegades volia. I quan no volia es convertia en un ésser despietat i cruel, sense entranyes. No li havia posat mai la mà a sobre. Els seus cops no es veien: trencaven l'ànima. «Meu, meu, meu.» I l'ànima es trencava en mil bocins. «Meu, meu, meu.» I desapareixien el somnis de ser feliç, de créixer, d'imaginar un futur millor; de viure.

- Senyoreta, m'escolta? No vol firmar?

I la senyoreta va tornar a la realitat. Al despatx de vint metres quadrats en ple cor de la capital catalana. A l'editor que l'esguardava amb ulls interrogatius de de l'altre extrem de la taula. Al contracte que els unia i els separava. A l'estilogràfica que tremolava entre els seus dits.

Memòries. Paraules. Records venuts a deu mil euros el quilo: mil euros els cent grams. Cent folis relligats amb espiral de filferro; lletres de sang dictades a borbollons per la veu del cor. Dimonis. Fantasmes. Bruixes. La seva família en pes convertida en uns monstres sàdics per tota l'eternitat. No havia salvat ningú; ningú. I hauria d'haver salvat la seva mare, el seu germà,... Ningú.

- Senyoreta, m'escolta? No vol signar?

Una firma. Una paraula i una rúbrica per trencar el malefici, per exorcitzar els fantasmes del passat; per invocar els fantasmes del futur. Una paraula i una rúbrica per trencar amb tot el que havia estat i amb tothom qui havia conegut. Només pots lluitar si cremes les barques que t'haurien permès tornar; a vida o mort.

Mai més. Mai més. No hi hauria retorn possible. Mai més. Podia sentir les fiblades causades per ulls de gel. Podia veure les boques obrir-se per maleir-la, insultar-la, colpejar-la, ferir-la; matar-la. Com sempre. Podia veure la seva ànima trencant-se, una vegada més. Però ja no li quedava ànima suficient per continuar trencant. Només quedava ella. Ningú no es creuria que no era biogràfic. Ningú no se n'aniria sense un tros de la seva ànima.

- Senyoreta, m'escolta? No vol cobrar?

I la senyoreta va tornar a la realitat. Va firmar el contracte. Va signar la mort de la seva ànima. Va cobrar els mil euros que li havien promès, menys impostos, i va córrer al pits de vint metres quadrats que tenia llogat als afores per pagar els dos mesos de lloguer que devia, menys el que faltava. I ningú no la va tornar a veure. Fins al cap de cinc setmanes i cinc dies, quan la mestressa del pis va fer enderrocar la porta per exigir-li l'arrendament pendent. I ningú no li va respondre.

Arraulida sobre el matalàs, la senyoreta dormia. «Meu, meu, meu.» Un malson de gats egoistes que no sabien què significava estimar. «Meu, meu, meu.» Un malson etern d'on era impossible fugir. «Meu, meu, meu.» Un malson per ànimes esquerdades del que era impossible tornar. La senyoreta no es va aixecar pels cops de la policia, va fer cas omís als crits de la mestressa. Va ignorar els cops. Va ignorar els crits. Va continuar dormint.

El seu cos havia decidit anar a fer companyia a la seva ànima. En silenci, també s'havia convertit en cendres.

Microrrelats

MALES COMPANYIES
Ell deia que anava amb moto. Però el dia que va caure, la moto va continuar endavant tota sola. Va quedar demostrat que era la moto qui anava amb ell.

DEMÀ
“Avui no puc comprar-me una casa, però demà em tocarà la loteria.” “Avui no em coneix ningú, però demà publicaré el meu llibre.” “Avui no tinc xicota, però demà trobaré la dona dels meus somnis.” L'escriptor va morir pobre, inèdit i sol; mai va poder fugir de l'avui

QÜESTIÓ DE PILOTA
El gat cridava “meu, meu” dalt de la teulada. El jugador va llençar-li la pilota i va morir esclafat.

Exercicis d'estil (inspirat en l'anècdota de Raymond Queneau)

ANÈCDOTA ORIGINAL DE RAYMOND QUENEAU:
Un dia cap al migdia, pel cantó del Parc Monceau, a la plataforma posterior d'un autobús gairebé ple de la línia S (actualment 84), vaig observar un personatge de coll ben llarg que dula un barret de feltre tou envoltat per un galó trenat en comptes de cinta. De sobte, aquell individu interpel•là el seu veí pretenent que aquest li trepitjava els peus expressament cada vegada que pujaven o baixaven viatgers. D'altra banda, abandonà ràpidament la discussió per llançar-se sobre un seient que havia quedat lliure. Al cap de dues hores, vaig tornar-lo a veure davant Pestació de Saint-Lazare, conversant animadament amb un amic que li aconsellava de disminuir-se l'escot de l'abric fent-se'n pujar el botó superior per algun sastre competent.


PRIMERA PERSONA
És un dia assolellat. L'autobús passa pel costat del Parc Monceau, però no puc admirar el paisatge perquè la plataforma posterior està plena a vessar i un individu que està dret al meu costat aprofita per trepitjar-me els peus cada vegada que puja o baixa algú. Quan se m'acaba la paciència, n'hi dic quatre de fresques, i el deixo amb la rèplica a la boca per asseure'm a un seient que ha quedat lliure a prop d'allà. Dues hores més tard, em trobo amb un amic a l'estació de Saint-Lazare. Li explico el que m'ha passat i acabem tots dos trencats de riure. Quan aconsegueix recuperar la respiració, em diu que és culpa meva, per anar amb un abric passat de moda: em recomana el nom d'un sastre molt competent i m'aconsella que li demani que m'apugi el botó superior per tal de disminuir-ne l'escot.


NOMS
Dia. Migdia. Parc. Autobús. Plataforma. Noi. Barret. Discussió. Empentes. Acusacions. Negacions. Seient. Hores. Tarda. Estació. Noi. Barret. Amic. Consell. Botó. Escot. Sastre.


SUPERLATIUS
Era un dia assolelladíssim, a prop d'un parc verdíssim, a la plataforma posterioríssima d'un autobús pleníssim. Vaig observa un personatge de coll llargíssim que duia un barret tovíssim envoltat per un galó trenadíssim. L'individu interpel·là indignadíssim el veí perquè li havia deixat els peus trepitjadíssim. Abandonà rapidíssim la discussió quan un seient quedà buidíssim. Dues hores curtíssimes més tard, el vaig trobar a l'estació vellíssima, en una conversa animadíssima amb un amic amiguíssim que li donava un consell assenyadíssim per arreglar-se l'escot d'un abric lleigíssim anant a visitar un sastre competentíssim.

Truca'm (carta a un absent)

Et trobo a faltar. No saps la quantitat de vegades que he marcat el teu telèfon i l’he penjat abans que sonés el primer to. Estàs massa lluny, Bombay està massa lluny. Em vas repetir fins a la sacietat que només et truqués en cas d’emergència, que les tarifes internacionals les acaba abonant el qui rep la trucada i que no te n’anaves a l’Índia per arruinar-te a base de trucades estúpides; "estúpides", això vas dir. Només em permets enviar-te sms i jo no puc resumir tot el que et voldria dir en cent cinquanta caràcters. No puc. "T’estimo. Et trobo a faltar. Torna." Només són 35 caràcters, però no te’ls puc enviar. Perquè et conec. Perquè sense més explicacions les interpretaries en clau d’egoisme, tu que et tan altruista, i la teva resposta seria ràpida, tallant i fulminant. Com aquell dia que et vaig enviar un missatge per dir-te que arribaria tard al cine i em vas respondre que no calia que hi anés: vam fer les paus quan vas descobrir que el meu retard havia estat causat per una roda punxada, que el cotxe m’havia deixat tirada en una carretera secundària, que els mossos d’esquadra havien tardat quaranta-tres minuts i setze segons a trobar-me, segons la còpia de l’atestat que vas poder llegir amb atenció, que la grua havia tardat una eternitat que havia optat per no quantificar. De vegades penso que totes les excuses et són bones per acabar amb la nostra relació, per perdre’m de vista; que per això te n’has anat a Bombay. Però llavors recordo els bons moments i arribo a la conclusió que, si no volguessis saber res més de mi, tindries el detall de dir-m’ho. Potser no m’ho diries a la cara, com no em vas dir de viva veu que te n’anaves a l’altra punta del planeta. Potser em trobaria una nota a la bústia, escrita amb presses amb una lletra gairebé il·legible, com em vaig trobar el tros de paper arrugat que m’anunciava que el teu avió sortia a les sis de la tarda; i que jo vaig trobar a les vuit del vespre. Pragmàtic. El teu pràgmatisme és exemplar, és la definició que surt al diccionari, punt per punt. Et guies pel que veus, el que sents i el que pots tocar amb les teves pròpies mans. Res més. No fas segones lectures, tampoc primeres. Si et diuen que no poden quedar amb tu, no cal que et diguin res més, perquè poder és per tu sinònim de voler, perquè no poder és no voler; perquè en el fons, encara que mai no ho vulguis reconèixer, ets un narcisista aplastant.

PD T’acabo d’enviar un missatge, cent cinquanta caràcters: "Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m. Truca’m." També t’envio aquesta carta, que pensava no enviar-te per por de la teva interpretació, però que ara només desitjo que puguis interpretar. Metralladores. Bombes. Corredisses. Bassals de sang. Un bany de sang. Cotxes bomba. Gent que fuig de les bombes per trobar-se amb la mort. Estrangers amagats, estrangers ferits en hospitals. Truca’m. Ni que sigui per dir-me que no em vols veure més, truca’m.

El pare del no nascut (Inspirat en el conte «La cita a Samarra» de W. Somerset Maugham)

Parla el fill no nascut:

Hi havia una dona embarassada que va anar amb el seu marit al centre comercial del barri per tal de fer-hi la compra de la setmana. Al cap de molt poc, la dona es va tornar blanca i va demanar al seu marit que tornessin a casa de seguida. Tan aviat com el cotxe es va aturar al garatge de casa, la dona es va posar a plorar: «Quan hem entrat al centre comercial, un nen m'ha donat una empenta i, quan s'ha girat, m'he adonat que era el nostre fill que encara no ha nascut, que m'ha mirat i m'ha fet un gest de rebuig. He d'anar de seguida al metge, m'he d'assegurar que el nostre nadó està bé i que no hi ha cap problema amb l'embaràs.» L'home va tornar a engegar el motor del cotxe i va portar la seva dona a l'hospital. La va deixar a la consulta del ginecòleg i va conduir fins al centre comercial del barri. Em va veure enmig de la gentada i, acostant-se fins a on era jo, va demanar-me: «Per què rebutges a la teva mare?» «No era cap gest de rebuig – vaig dir-li –, era només l'efecte de la sorpresa. M'he quedat parat de veure-la amb tu, perquè el meu pare és el ginecòleg i no entenc perquè encara no t'ha demanat el divorci.»

El barret (Contextualització d'un fragment de «L'aniversari» de Miquel Martí i Pol)

Fragment: El Sr. M troba un barret, s'adona que és la gran oportunitat de la seva vida i promet que no se'l tornarà a treure mai més.

Opció 1
- El Sr. M és un actor a l'atur.
- El Sr. M es presenta a un càsting a on seleccionen extres en una pel·lícula d'època. No l'agafen perquè s'havia d'anar disfressat amb la indumentària de l'època i a ell li falta el barret
- El Sr. M troba el barret (segurament perdut d'algun altre actor). Torna al càsting i l'agafen.
- En el següent càsting que es presenta el fan fora a puntades de peu per intentar fer de Tarzan amb un barret d'època al cap.

Opció 2
- El Sr. M és un empresari prepotent.
- La dona li exigeix que llenci el barret ronyós de la bona sort i comencen les desgràcies. Poc després, la dona li demana el divorci i li pren gairebé tot: els fills, els estalvis i les hores de son. La crisi li pren la resta: els clients, la casa i el negoci.
- El Sr. M acaba dormint al carrer. Conscient que tots els seus problemes van tenir l'origen en la pèrdua del barret, vagabundeja per la ciutat posant-se al cap qualsevol cosa que troba: gorres, bosses de plàstic, paraigües trencats,... Remenant un cubell d'escombraries, un dia retroba el seu barret de la bona sort.
- El Sr. M recupera el negoci, la casa, els clients, les hores de son, els estalvis, els fills i la dona. El dia que la dona amenaça de tornar-li a llençar el barret, és ell qui li demana el divorci.

Opció 3
- El Sr. M és un endeví maldestre.
- En un somni se li apareix un barret que parla i li diu que, si se'l posa, el farà ric. Es desperta de cop per culpa d'unes obres al carrer. Quan surt de casa, es troba a les escales el barret del seu somni i se'l posa sense vacil·lacions.
- Durant el dia, per poc no l'atropella un cotxe, una torratxa caiguda d'un sisè pis està a punt de trencar-li el cap, es queda atrapat durant cinc hores a l'ascensor d'un centre comercial ple de gent i només troba una miserable moneda d'euro caiguda de la butxaca foradada d'un captaire.
- Torna a casa i s'adorm amb el barret posat. Se li repeteix el somni de la nit anterior. El barret que parla li diu que, si se'l posa, el farà ric... De desgràcies.

Elogi de la lectura (Inspirat en l'article d'Antoni Puigverd «Elogi del futbol»)

N'hi ha que es fan els estrets amb això de la lectura, i se la carreguen amb displicència comparant-la amb altres arts que, com el cinema gràcies a l'enorme efecte de la imatge, poden semblar més atraients i fins i tot més moderns. Tot i que enmig de les minories que la lectura mou hi ha casos d'insomnes i rates de biblioteca, és evident que el goig que la lectura proporciona té poc a veure amb la solitud. Com quasi totes les activitats que es relacionen amb l'ànima, hi ha en la lectura un pretext, que són la gramàtica i l'ortografia (amb regles molt estrictes, com cal que siguin), els autors i les habilitats de què disposen per narrar històries que colpeixin el lector. La lectura pot ser atraient (si se'n coneixen els usos, com en tot: també el futbol repugna els ignorants) però no és l'atracció el que li dóna el sentit, ni la tensió que es va creant a mesura que la història avança ni tan solament el goig d'un final feliç o la tristesa d'una tragèdia. La lectura és el mirall de la nostra pròpia vida. Un art democràtica a l'abast dels que tenen un racó a on poder obrir un llibre i volen aprofundir en els misteris de l'existència. Gràcies a la lectura, de nens, vam descobrir què era la imaginació abans de saber-ne el nom. Per això ens apassiona: és sabut que l'única pàtria és la infància i que hi tornem per més que el temps ens en separi.

Un missatge vital (Inspirat en el conte de Franz Kafka "Un missatge imperial")

No sabràs mai quin és el teu destí.

Surts de casa amb el cap cot i la vista fixa en la vorera, la ment ocupada recomptant el nombre de rajoles que discorren sota els teus peus. Cent cinquanta-quatre. Travesses el carrer quan es posa verd. Passes per davant d'un quiosc sense veure el cartell de l'última estrena cinematogràfica del teu actor preferit: sempre fa de metge, sempre salva vides, sempre t'enamores d'ell; sempre tornes a casa desitjant ser com ell.

Els teus passos s'encaminen cap a la universitat. Travesses la reixa principal. Passes de llarg les facultats d'humanitats, filologia, econòmiques, dret i biologia. T'atures deu minuts a llegir els avisos de la facultat de medecina i t'apuntes a l'agenda que la taula rodona sobre el futur de la cirurgia és una cita ineludible. Fas tard. Arribes a la facultat de magisteri quan el professor ja ha iniciat la cessió: t'asseus al final de l'aula sense fer fressa, però rebs una mirada fulminant del teus companys.

Quan surts de classe ja és fosc. Abandones el carrer d'asfalt i tornes a casa travessant el parc. Tres germans juguen als gronxadors, la seva mare està dreta al seu davant i els demana que baixin amb una nota d'enuig a la veu, que encara ha de fer la compra, que ja s'ha fet fosc, que es faran mal. Diu que se'n va i que ja vindran. El més petit baixa del gronxador quan la mare ja ha desaparegut, arrenca a córrer, s'entrebanca amb les seves pròpies cames, obre els ulls, obre la boca i es posa a xisclar com si la vida se li escapés en forma de llàgrimes. T'ajups al seu costat i el consoles amb les paraules que feia servir la teva àvia quan queies del tobogan. Els seus germans baixen del gronxador i fan rotllana al teu voltant. El nen para de plorar però t'assenyala els pantalons: la roba estripada, el genoll encetat. Obres la bossa, treus la botelleta d'aigua que sempre portes amb tu i li rentes la ferida. El mal desapareix i el nen es posa a riure quan li piques l'ullet. Els germans l'agafen de les mans i se l'emporten cap a casa.

Arribes a casa i llences la bossa sobre el llit. Els llibres queden escampats sobre els llençols i esbufegues només de llegir-ne els títols: Eines per l'ensenyança dins del projecte alfa, Ensenyaments i aprenentatges multimèdia,... Obres la finestra i deixes que el vent càlid de la nit entri a l'habitació i s'endugui les males vibracions. Et repenges a l'ampit i, mirant les estrelles, et preguntes què devia sentir Fleming quan va descobrir la penicil·lina. La ciutat s'estén al teu davant. Cada llumeta és una casa, una família, unes persones, un grapat de vides. Sospires a la lluna. La teva ment racional et recorda que tens una munt de feina per fer, però la teva part irracional t'impedeix de fer-los. Somies desperta en el dia que sabràs quin sentit té la teva vida, en el dia que et despertaràs i sabràs què has de fer amb el teu temps; en el dia que deixaràs de tenir la sensació que estàs perdent el temps.

No sabràs mai quin és el teu destí: el destí no se sap, es viu.

El dia que em va tocar la loteria (i VII)

El dia que no em va tocar la loteria va ser ahir. Els companys de la fàbrica, amb qui també compartia àpats i cel·la, decidits a saber de primera mà que s'havien convertit en multimilionaris, van engegar la ràdio tan bon punt el vigilant va girar l'esquena. Asseguts al costat de les cintes transportadores, empaquetant galetes amb moviments mecànics, escoltaven atentament els números que cantaven els nens i contenien l'alè cada vegada que el locutor proclamava un dels premis menors.

«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» La veu del locutor que anunciava el número de la grossa de Nadal, apàticament professional, va quedar engolida pels crits furiosos dels meus companys que se sentien estafats per un sistema que deixava que sortissin premiats números ridículs que ningú amb dos dits de front havia comprat. Les galetes es van salvar de ser exterminades per un cop de geni gràcies al retorn sobtat del vigilant.

Vaig agafar la bossa, quan vaig acabar el torn, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de «propietaris». Els vigilants em van picar l'ullet, em van obrir les portes de la presó i, amb un copet de suport a l'espatlla, em van deixar trepitjar el carrer després de cinc anys de reclusió. No necessito que em toqui la loteria per canviar de casa; ningú no necessita que li toqui la loteria per canviar de vida.

El dia que em va tocar la loteria (VI)

El dia que em va tocar la loteria va ser un dia com qualsevol altre. Em vaig despertar a les vuit del matí, vaig entrar a treballar a les nou, vaig sortir a dinar a la una, vaig tornar a treballar a les quatre i vaig sortir a les vuit. Vaig arribar a les nou a casa i, després d'una dutxa ràpida i un sopar lent, em vaig asseure davant del televisor decidida a adormir-me bressolada per les seves ximpleries.

«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» La veu d'espinguet del locutor, anunciant la grossa de Nadal, em va fer venir mal de cap i vaig tancar les notícies. Estava a punt de ficar-me al llit quan tots els telèfons de la casa van començar a sonar alhora i vaig despenjar el mòbil. A l'altre extrem de la línia, un oncle llunyà sobreexaltat, que feia més de tres anys que no veia, em demanava a crits si, malgrat les seves advertències a favor del sentit comú, havia tornat a comprar, un any més, el número ridícul de sempre. En despenjar als altres telèfons, em vaig trobar amb la mateixa pregunta formulada per persones de tots els confins de la meva biografia: el xicot que m'havia deixat plantada al ball de l'institut, la veïna del segon segona que m'havia comminat a desaparèixer del bloc destrossant-me els rosers del balcó, els veïns del quart cinquena que tenien un gos que havia estat a punt de mossegar-me un munt de vegades, les amigues de l'escola que no havien volgut saber res més de mi quan havien entrat a la universitat. Vaig tallar la comunicació amb tothom i em vaig deixar abraçar pel silenci.

Vaig agafar la bossa, vaig comprovar que el número de loteria premiat era en el seu interior, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de propietaris. Allà, vaig encarar el primer vagabund que se'm va posar al davant i li vaig regalar la bossa, bitllet inclòs; en un dia com qualsevol altre, no necessitava més companyia que la del silenci fidel.

El dia que em va tocar la loteria (V)

El dia que em va tocar la loteria va ser un somni. Estava en una junta de veïns amb la Blancaneus, la Ventafocs, el gat amb botes i els tres porquets quan, de sobte, el llop va començar a bufar des de la taula presidencial i una quantitat immensa de bitllets d'euro va començar a caure'ns a sobre des dels quatre confins de l'habitació.

«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» La veu del locutor anunciant el número de la grossa de Nadal, fina com la de la rateta que escombrava l'escaleta, s'escolava entre les bufades del llop i s'amagava entre les faldilles de les princeses mentre el gat amb botes, amb la mirada atenta, esguardava al seu voltant intentant identificar l'origen d'aquell número sonor. De sobte va fer un salt mortal en l'aire, va caure de quatre grapes en un racó i la veu va callar. Els bitllets d'euro van desaparèixer i el llop va parar de bufar. Quan el gat es va girar, amb la boca plena, del locutor només en quedava una cua blanca que es removia entre els ullals del felí. Em vaig despertar de cop i em vaig vestir amb un bot.

Vaig agafar la bossa, decidida a comprar el número seixanta pel proper sorteig de Nadal, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de propietaris. No hi havia cap dubte que es tractava d'un somni premonitori: m'estava a punt de tocar la loteria i no estava disposada a deixar que els veïns se me la cruspissin.

El dia que em va tocar la loteria (IV)

El dia que em va tocar la loteria va ser una disbauxa. Era un dilluns al matí, m'havia demanat festa a la feina per poder anar a comprar els regals de Nadal pels amics i resta de familiars però, a l'hora de la veritat, s'havia apoderat de mi una mandra tan immensa que m'havia quedat escarxofada al sofà amb el televisor encès al meu davant. Estava massa cansada com per decidir què podia regalar a cadascun d'ells.

«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» La veu monòtona del locutor va haver de repetir dues vegades que aquell era el número premiat amb la grossa de Nadal abans no vaig entendre que jo havia vist aquell número, que una companya de feina no havia parat d'insistir perquè li comprés i que en aquells moments devíem de ser una de les úniques empreses del país en què tots els seus treballadors eren multitudinaris. Els amics i resta de familiars van sortir de sota les pedres i es van concentrar en el meu pis en assabentar-se de la bona nova. El cava va començar a córrer de mà en mà i molt aviat tots els veïns de l'escala es van afegir a la festa improvisada. En un moment determinat, algú em va posar un megàfon entre les mans i vaig començar a prometre que pintaria la façana de l'edifici, que canviaria l'ascensor i que col·locaria una piscina al terrat. Tots els veïns em van elegir com a presidenta de l'escala per unanimitat. Tan bon punt em van prendre el megàfon de les mans, però, em vaig recordar que, malgrat la insistència de la meva companya, no li havia arribat a comprar cap número.

Vaig agafar la bossa, vaig guardar-hi una ampolla de cava pel camí, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de propietaris. Si mai em troben i em demanen explicacions, els asseguraré que vaig sentir que el càrrec em venia gran; no tothom ha nascut per president.

El dia que em va tocar la loteria (III)

El dia que em va tocar la loteria va ser un malson. Acabava de deixar a l'Alícia amb el conill del rellotge i havia estat a punt d'entrebancar-me amb la cua de Moby Dick (a qui se li podia ocórrer de deixar una balena al mig de l'habitació de planxar?). Estava pujant unes escales infinites en forma de cargol quan tot es va ensorrar i vaig caure en el buit.

«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» La veu autoritària del locutor, anunciant el número de la grossa de Nadal, el número que tenia entre les mans, em va fer obrir els ulls d'un sobresalt i em vaig despertar dreta al mig de l'habitació, mirant fixament els números lluminosos del despertador que marcaven les sis del matí. Mentre intentava recuperar la respiració, em vaig adonar de les similituds entre la veu del locutor dels meus somnis i la del president de l'escala, entre el seixanta que el locutor anunciava i els seixanta euros que devia del rebut de l'escala.

Vaig agafar la bossa, amb quatre coses essencials, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de propietaris. Abans però, vaig passar per la bústia del president i li vaig deixar els seixanta euros que feia mig any que em reclamava; no volia que em pogués trobar en somnis.

El dia que em va tocar la loteria (II)

El dia que em va tocar la loteria va ser el pitjor de la meva vida. Per culpa de l'emoció del moment, vaig trencar l'aixeta de la cuina i el pis es va inundar. Trenta minuts més tard, els bombers obligaven a tots els veïns a realitzar un desallotjament preventiu i ens quedàvem tots sense un sostre a on poder dormir a aquella nit. Assabentats del motiu de la catàstrofe, els veïns van decidir, per unanimitat, que anirien a dormir a un hotel de cinc estrelles i que jo em faria càrrec de totes les despeses. No em van concedir dret de rèplica.

«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» Durant la nit, mentre tots els veïns dormien el son dels justos, jo no podia evitar recordar la veu estrident del locutor que havia anunciat el número de la grossa de Nadal, el número de loteria que havia quedat convertit en pasta de paper per culpa de la fuita d'aigua, la factura de l'hotel que veia créixer de forma exponencial en les meves al·lucinacions nocturnes.

Vaig agafar la bossa, completament buida, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de propietaris. Ni que m'hagués tocat la loteria quaranta cops no hauria pogut pagar la factura d'aquell hotel.

El dia que em va tocar la loteria (I)

El dia que em va tocar la loteria va ser el més feliç de la meva vida. Dos minuts abans, estava preocupada pensant com pagaria la hipoteca i la lletra del cotxe. Se m'acabava de trencar la dutxa i la clau de pas es resistia a tancar-se. El pis s'estava convertint en una piscina i ja em veia venir a sobre la demanda interposada per tots els veïns afectats, demanant que els pagués l'haver de pintar les taques d'humitat del sostre, la pintura i les ganes.

«El zero, el zero, el zero, el sis, el zero. Seixaaaaaaaaanta!» No oblidaré mai el crit d'alegria que va fer el locutor anunciant que acabava de sortir el número de la grossa de Nadal. No oblidaré mai l'espetec que va fer la clau de pas quan, de l'emoció, la vaig acabar de destrossar i el pis, abans piscina, es va convertir en un guèiser artificial.

Vaig agafar la bossa, amb el número de loteria ben resguardat en el seu interior, i vaig sortir corrents en direcció a un destí desconegut per tota la comunitat de propietaris. Si em necessiteu, no em busqueu; no em trobareu.

Presons

Barrots a les finestres. Grillets als peus. Manilles als canells. Et mires al mirall i et dius que ets LLIURE, perquè pots comprar tot el que la tele et diu que compris, perquè pots treballar de vuit a vuit en una feina que no t'agrada, perquè et pots permetre el luxe de pagar una hipoteca que heretaran els teus néts.

               LLIURE per culpar-te fins a la fi del món

d'aquells errors que vas cometre.               

               LLIURE per encadenar-te a la infantesa

i no arribar a créixer mai.               

               LLIURE per pretendre ser un ésser normal

pensant que seràs acceptat.               

               LLIURE per anhelar el que no pots tenir

i quedar-te el que no desitges.               

               LLIURE per dissimular la indigestió

d'haver-te de menjar el món.               

               LLIURE per buscar la felicitat perfecta

i menysprear la que no ho sigui.               

               LLIURE per superar unes expectatives

d'uns altres que no saps qui són.               

               LLIURE per descobrir el sentit de la vida

i fins llavors negar-te a viure.               

No hi ha manilles, no hi ha grillets, no hi ha barrots. Només tu pots reconèixer la presó on estàs reclòs. Només tu tens la clau per obrir-ne la porta. Només tu ets LLIURE per poder ser lliure.

Dormir amb Winona Ryder (crítica literària)

La novel·la d’Edgar Cantero és un al·legat als escriptors novells que surten a la recerca de la seva inspiració. Escrit a mode de viatge iniciàtic, el narrador obvia els consells de Picasso, segons la qual la musa t’ha de trobar a treballar, per sortir directament a la recerca de la seva musa literària particular: Winona Ryder. Com descobreix el protagonista que l’actriu és la seva musa particular? A través de l’oracle més antic que existeix: el somni.

Seguint l’esquema de Propp, l’heroi fixa l’objectiu, carrega la maleta de provisions i surt a l’aventura. Seguint les pistes que l’actriu ha deixat en les persones que l’han conegut, directament o indirecta, el protagonista salta de persona en persona i d’un a un altre costat de l’Atlàntic, com si es tractés d’un joc de l’oca en què els daus no són més que les casualitats del destí. A través del seu viatge, el narrador reflexiona en tres plans que se superposen: ell com a persona, ell com a escriptor, ell com a buscador d’una musa que només existeix en els seus somnis.

Al final de la novel·la, l’heroi és molt diferent del que apareixia en les primeres pàgines. Sense adonar-se’n, ha madurat al llarg del trajecte i la seva visió del món s’ha vist alterada a mesura que passaven les pàgines. Com a escriptor, descobreix que per trobar aquell lector a qui interessi els nostres escrits, cal teclejar alguna cosa més que un seguit interminable de “bla-bla-bla”. La seva recerca de la musa acaba amb un final obert. Podríem dir que l’escriptor novell troba la seva musa i que, just en aquell instant, descobreix que l’únic que necessitava era que li toqués l’ànima, com ja havia fet amb totes aquelles persones que l’han guiat en el camí fins a ella. Podríem dir que la troba i que la narració acaba just en el moment en què la musa està a punt d’obrir la porta darrere la qual es resguarda. Podríem dir que la musa descobreix l’existència del protagonista i ell pot complir finalment el seu somni de parlar-hi cara a cara. Podríem dir i proposar infinitat de finals i tots serien verídics i cap no s’allunyaria de l’esperit de la novel·la: perquè l’aventura no s’acaba quan trobes la teva musa, l’aventura tot just comença quan gràcies a ella et poses a escriure.

Ós únic (basat en una experiència real)

La botiga no hi era. O potser seria millor dir que nosaltres no érem a on era la botiga, però que la botiga devia de continuar existint en un punt del Covent Garden que no érem capaços de localitzar. Londres. Vacances d'estiu. Feia trenta minuts que donàvem voltes. Pujant escales, baixant escales, rodejant edificis, demanant indicacions. La botiga era especial, impossible de substituir. No es podia entrar en una altra i esperar que la resta del grup s'empassés l'engany. S'havia d'entrar a la botiga en concret. La botiga dels óssos de peluix, dels óssos de peluix fets a mà, dels óssos de peluix fets a mà i al moment segons les indicacions del client. I entre nosaltres hi havia un client potencial amb unes ganes enormes de comprar-se un ós. Un client que havia vist l'anunci de la botiga. Un client que n'havia parlat durant tot el viatge d'avió. Un client que havia estat incapaç d'apuntar-se'n l'adreça. Un client que feia trenta minuts que ens feia fer voltes pel Covent Garden a la recerca de la botiga il·localitzable.

Davant de l'església dels artistes, una malabarista feia riure a la canalla amb cinc boles fluorescents i un monocicle espatllat. Cada vegada que hi passàvem pel davant, constatàvem que la rotllana d'espectadors havia augmentat amb una desena addicional de turistes. Feia sol. El cel era blau. No hi havia ni un núvol a l'horitzó. El dia perfecte per buscar una botiga d'óssos de peluix.

La recerca havia començat buscant una botiga de joguines i havíem acabat a Hamleys, una de les joguineries més grans del món, a trenta minuts caminant del Covent Garden. El client potencial havia rebut una primera reprimenda per la seva falta de concreció. De nou al cor del barri comercial, la recerca havia continuat buscant óssos i per poc no havíem acabat al metro en direcció al zoològic que hi havia a l'extrem nord de la ciutat. El client potencial havia rebut una segona reprimenda que l'havia obligat a comprar-se un diccionari. A partir de llavors, s'havia demanat als vianants, específicament, per una botiga d'óssos de peluix fets a mà ubicada al Covent Garden i els vianants, visiblement contrariats, s'havien apartat del nostre grup com si ens haguéssim tornat bojos. El client potencial ja no tenia edat per jugar amb segons què.

De sobte, el client va començar a córrer en direcció a l'església dels artistes i es va perdre de vista. El grup va deixar escapar un sospir i va fer el primer pas per seguir-lo. El segon va quedar congelat en l'aire. Óssos a l'aparador. El grup es va congregar a la botiga que hi havia al seu davant. Una botiga de joguines amb un enorme cartell a on s'anunciava que es venien óssos de peluix fets a mà i al moment segons les indicacions del client. Sobre d'aquell cartell, un d'encara més gran a on s'anunciava que la botiga havia tancat per sempre el dia anterior per falta de demanda. El grup va intercanviar una mirada de circumstàncies i es va afanyar a perseguir el client: no calia que sabés que era un client potencial i únic.

Combats singulars (inspirat en el conte de Sergi Pàmies "La nostra guerra")

En el moment de seure davant de l'ordinador tinc el propòsit d'escriure la història d'un naixement sense que es noti la cursileria d'un nou pare que es mira embabaiat el nadó acabat de néixer. Si puc, explicaré els fets amb un distanciament que refermi la idea ─ no gaire original, ja ho sé ─ de la naturalitat de la vida. Quan hagi descriure l'instant màgic de tenir el teu fill per primera vegada entre els teus braços no em recrearé en el seu cos fràgil i en l'instint de protecció que immediatament t'envaeix. Començo a escriure, doncs, amb voluntat d'asèpsia. Tres hores més tard, quan ja he situat l'acció en l'hospital a on estar a punt de tenir lloc el naixement, a on la mare xiscla de dolor i el gairebé nou pare desitja que el terra se l'empassi per foragitar la impotència que el corseca, em pregunto a què treu cap tanta contenció, i si aquest desig de quotidianitat no deu ser, en el fons, una mena de por: la por de descobrir que el naixement d'una nova vida no té res d'especial, realment. Un cop ja he explicat que el nadó ha nascut i que tots els presents somriuen, sento una veu interior que em xiuxiueja:«Digue'n alguna cosa més». La temptació de transgredir els manaments que jo mateix m'havia imposat és forta: em moro de ganes d'acostar-me al nounat que, amb els ulls clucs, mou una mà de la qual no té ni el coneixement que existeixi. Si em continc és perquè m'havia proposat no particularitzar cap personatge i contemplar la nova vida com una més entre la multitud de familiars i personal sanitari que l'envolta. La veu interior, però, insisteix: «Hauries d'ajupir-te i agafar-li la mà». Ho faig, doncs, conscient que aquesta transgressió del propi codi és un símptoma de debilitat i, sospito, d'irracionalitat. Descobreixo que darrere de l'aparença fràgil del nadó s'amaga una força digne d'un tità. Per tenir un referent en el qual inspirar-me, rememoro el dia que vaig conèixer el meu fill, la tenacitat amb que em va agafar el dit, la ferma resolució de no tornar a obrir la mà, la por de fer-li mal mentre improvisava maniobres per alliberar-me'n. Mentre aquest propòsit es defineix, recordo la gent que m'ha parlat del naixement del seu primer fill. I com això m'ha retingut d'escriure'n res, precisament perquè em semblava que se'n parlava massa i, sobretot, sempre de la mateixa manera: amb cara de babau, amb ulls somiadors, amb una cartera plena de fotografies d'un nadó que tenia un cap amb aparença de coco i unes extremitats que semblaven les potes d'una aranya panxa enlaire. M'ho retrec i em dic que, a aquestes altures del relat, en comptes de perdre'm en excursos que no porten enlloc, hauria de concentrar-me en la història i posar-me en la pell del nou pare, ser capaç de transmetre tot l'amor i el desig de protecció que li raja de l'ànima. Un amor que s'expressa en murmuris gairebé inaudibles, per no despertar la mare i no sobresaltar el nadó. Unes paraules que transcriuré provant de ser fidel a una realitat que també serà ficció: «Cutxi-cutxi-cutxi»

Menjar de gos (pastitx d'Empar Moliner)

El gos es menja el caviar iraní, sense donar les gràcies, i amb un moviment de la cua, dictatorial, els ensenya a on és la porta. No cal tenir l'enteniment d'un gos, per entendre'n el significat. Els Salmeron recullen les bosses, buides, tanquen les portes de la sala d'estar i surten del pis, corrents.
El carrer és desert. Entren en un bar, s'asseuen en una taula, ben al fons, i demanen dos gintònics. A la taula del costat una parella parla, entre d'altres coses, del fet que, a partir d'ara, la crisi serà la portada de tots els diaris i que, en lloc de solucionar l'atur, els polítics només es preocuparan perquè els diners no s'aturin.
- Hem de tornar al pis- comenta la senyora Salmeron, mentre un calfred li recorre el cos.
- De cap manera- respon el senyor Salmeron. I clava un cop a la taula que fa girar el cap a tots els clients del bar. I repeteix en veu baix que de cap manera, que aquell gos és un salvatge, que ja trucaran als senyors Biosca per dir-los que han fet tot el que han pogut, tot el que han pogut, però que el gos se'ls vol menjar a ells, i que no vol que el treguin a passejar.
- Gabi, no els podem dir això...- i comença a somicar, una altra vegada.
L'home es treu de la butxaca una dotzena de tiquets de compra. Pernil dolç, trenta euros. Caviar, cinquanta. Llagosta, cent vint... S'adona que, amb només dos dies, s'han gastat més de cinc-cents euros en menjar de gos.
- No tornaré a aquella casa.
El senyor Salmeron s'alça de la cadira, agafa les bosses, buides, i aparta, sense contemplacions, el cambrer que els venia a prendre nota. La dona s'alça darrere del seu marit, dibuixa un somriure de circumstàncies, i també surt del local. El cambrer se'ls mira de dalt a baix, durant uns segons, amb mala cara, però finalment mou la mà, com aquell qui espanta una mosca, i s'amaga darrere la barra.
- Gabi, recorda el que ens van dir els Biosca, que el seu gos havia de menjar cada mitja hora, i que l'havíem de treure a passejar. Si descobreixin que no hem fet, tal i com ens havien demanat, ens retiraran la paraula. Ens han demanat un favor, no els podem fallar. Hem de tornar-hi.
- D'acord- accedeix el senyor Salmeron, i s'atura davant d'un supermercat amb un lluminós cartell vermell, que fa cantonada. La seva dona s'afanya a canviar de vorera per entrar en una botiga de delicatessen i, mentre l'espera, es pregunta des de quan la Montse fa servir expressions com «ens retiraran la paraula». L'empipa que adopti les maneres dels Biosca amb tanta facilitat.
- Ja tinc el menjar del gos- afirma la seva dona, cinc minuts més tard, amb una bossa daurada a la mà-. Paté de foie. No podem deixar que els Biosca pensin, ni per un moment, que no estem a la seva altura.
El senyor Salmeron obre la llauna, se n'empassa el contingut, sense mastegar-lo, i es posa a caminar. La seva dona no reacciona, astorada, amb la bossa buida a les mans, mentre el senyor Salmeron es pregunta, sense mirar enrere, perquè la seva dona no el podria tractar, ni que fos per una vegada, com un gos.

Hi havia una vegada un escriptora en minúscules (referent literari)

Demanar-li a una escriptora en minúscules que triï i escrigui sobre el seu referent literari és com si li demanessin a un astròleg que triés un astre del firmament; impossible.
La Blancaneus, la Ventafocs, la Caputxeta Vermella, en Jan sense por, la rateta que escombrava l'escaleta... Si alço la mirada, els puc veure immòbils en una de les lleixes preferents de la meva petita biblioteca. Els contes infantils van ser els qui em van introduir en el fascinant món de les lletres. Si obro el conte del soldadet de plom, sé que els trobaré plens de gargots: el soldadet a la panxa del peix que l'havia devorat sense compassió. Si obro el conte de la lletera, descobriré que hi falten pàgines: per què se li havia de trencar la gerra de llet a la pobra pastora? Sense l'última pàgina, el final dolent desapareix i totes les opcions queden obertes. Són contes petits, de mida infantil. Màxim vint pàgines, lletra gran i dibuixos plens de colors. Encara em recordo entrant a la llibreria els dies de mercat agafada de la mà de la meva mare. Recordo les portades dels contes que brillaven darrere el taulell. El conte que traspassava la barrera que ens separava i arribava a les meves mans. Els dibuixos, les cares somrients o tristes dels protagonistes...
Em vaig convertir en una lectora voraç. Llibre que queia a les meves mans, llibre que era devorat sense compassió (vist en perspectiva crec que el soldadet de plom em va marcar més del què m'hauria imaginat). La lectura era una companya, una forma de passar a l'estona, un pur entreteniment. Tenia una llibreta a on escrivia contes i poemes des que tenia ús de raó, però no tenia ni la més intenció de voler-me convertir en escriptora: ni per professió ni per plaer. De sobte, però, com si d'un conte de fades es tractés, va aparèixer un follet que va posar potes en l'aire la meva manera de veure la literatura. Mai no oblidaré el seu nom ni el títol de l'obra, Ken Follet i Els pilars de la terra. Trames que es bifurcaven fins l'infinit, s'entrellaçaven i es retrobaven. Personatges dibuixats fins a l'últim detall que es movien sense grinyolar entre les pàgines del llibre. Frases que capturaven el lector des de la primera línia i no el deixaven anar fins al darrer punt i a part. De sobte vaig entendre que la literatura era alguna cosa més que fantasia i imaginació. De sobte vaig comprendre que darrere de les paraules s'amagava una complexa obra d'enginyeria que havia de ser planificada fins al més mínim detall. De sobte em vaig adonar que darrere de les històries més simples se n'hi podien resguardar altres històries d'un valor incalculable.
Amb els contes infantils em vaig convertir en lectora. Amb Els pilars de la terra em vaig convertir en una escriptora en minúscules. Demanar-li a una escriptora en minúscules que triï i escrigui sobre el seu referent literari és impossible, perquè són infinits. Demanar-li que expliqui en què es vol convertir gràcies a aquests referents es més fàcil de respondre: una escriptora en majúscules.

Amb noms i cognoms (conte "planificat")

- Em faran fora del pis. La mestressa està farta que m'endarrereixi en el lloguer- va sospirar en Benet Gira Cabé-. Tan de bo fos com tu...
- Com jo?- va preguntar en Ramon Soler Coll des de l'altre extrem del fil telefònic.
- Si escrigués tan bé com tu, no tindria problemes per pagar.
- La literatura és un mal negoci: jo també estic sense un ral. Només l'Anna Molins Sadurní deu poder viure dels llibres. Ella sí que és una geni.
- He presentat un relat a un premi literari. Si no me'l donen, estic perdut- en Bernat va tornar a sospirar-. No t'entretinc més.
En Ramon va penjar l'auricular i va fixar la mirada en l'últim encàrrec que havia hagut d'acceptar per poder sobreviure: fer de jutge en un certamen literari que li havia deixat la taula del menjador soterrada d'originals. Va continuar amb la separació d'escrits en dues piles: rellegir més tard, no val res, no val res, no val res, rellegir, no val... Va recollir l'original que estava a punt de caure sobre la pila de descartats i en va rellegir el pseudònim: “Bé gira que bé”. Les mans li van començar a suar. Frases impossibles i al·literacions turmentadores; l'estil inconfusible del seu amic. Si li donava el premi, solucionaria els seus problemes pecuniaris, però... Per què havia d'escriure tan malament el seu amic?
- Bernat?- va començar quan el seu amic va despenjar-. Aquell premi...
- Quina estupidesa, oi?- va riure-. Em va convèncer aquell editor que sempre vol que publiquis amb ell i a qui tu sempre li dius que no perquè...
- Perquè no té entranyes- va acabar sentint que una suor freda li recorria l'espinada-. Oriol Masferrer Fonoll.
- Em va dir que aquesta vegada tindria sort, tan de bo tingui raó!
El seu amic tenia un problema. En Ramon Soler Coll en tenia un altre, amb noms i cognoms.
* * *
L'entrega de premis estava a punt de començar. En Ramon Soler Coll es va asseure entre el públic i l'Oriol Masferrer Fonoll es va apressar a ocupar el seient del seu costat.
- M'han dit que tens un amic amb un gran problema... Però potser ja s'ha solucionat, veritat?- va preguntar l'editor esguardant-lo de reüll-. Un amic amb problemes de diners, un text infumable que guanya un premi... Però què en quedaria del teu bon nom si se sabés, veritat?- va continuar mirant-lo fixament-. Podem arribar a un acord. Jo no dic res i tu, a canvi,...
Els llums es van apagar i la veu de l'editor es va esmorteir en el silenci generalitzat que va cobrir la sala.
- Benvolguts amics. Per fi ha arribat el moment tan esperat. Donem les gràcies la nostre jutge, Ramon Soler Coll- el públic va aplaudir alhora que l'escriptor, seriós, inclinava el cap a mode de salutació-. I sense més dilacions, el nostre guanyador és... Anna Molins Sadurní!
- Què? Com?- va quequejar l'editor-. No has donat el premi al teu amic? No m'hauria imaginat mai que fossis tan mesquí!
- Això fa més per tu, veritat?- va replicar sarcàstic l'escriptor, alçant-se del seient i encaminant-se vers el fons de la sala mentre tothom felicitava l'autora del relat.
- Anna Molins Sadurní... M'hauria d'haver imaginat que no hi tenia res a fer- va comentar en Benet Gira Cabé amb un somriure d'orella a orella.
- Et sap greu no haver guanyat?
- És molt més important tenir amics com tu!- va exclamar recollint una enorme maleta que havia deixat repenjada contra la paret-. Com era de preveure la mestressa ha complert l'amenaça i m'ha fet fora.
- Cap problema- va replicar en Ramon Soler Coll obrint-li la porta de sortida de l'auditori-. En el meu pis de quaranta metres quadrats sempre hi haurà un lloc per tu.

Coses de família (conte segons l'estructura "sorpresa")

El noi de cabells castanys entra en el bar i s'asseu al fons de l'establiment. Demana un cafè a crits. Impacient, comença a repicar amb el peu dret contra el terra i a refregar-se les mans suades. Una dona d'ulls blaus apareix tres segons més tard. Obre la porta, mira a banda i banda i se li il·lumina el rostre en descobrir el noi del fons del local.
- Em portes un suc de pinya, si us plau?- demana la dona al cambrer que la saluda des del darrere de la barra-. Bona tarda, cuqueta!- exclama asseient-se davant del noi de cabells castanys i fent-li un petó als llavis-. Acabo de parlar amb el meu...
- Fas tard!- li etziba el noi.
- Però he...
- Aquí té...
- Calla!- el cambrer deixa el cafè i desapareix darrere la barra-. Et penses que per què m'has fet un petit favor ja tens dret fer-me esperar d'aquesta manera? Sense tu també hauria aconseguit l'entrevista per entrar a treballar als serveis centrals de Companyia i Companyia, no necessitava per res els contactes del teu ex marit! Te n'adones? Acabo d'acabar la carrera i ja em truquen d'una de les grans multinacionals del país. Això demostra que tinc talent- exclama amb ulls lluents-. D'aquí a un quart d'hora tinc una entrevista amb el director general... Serà un salt espectacular en la meva carrera! No en tens ni idea del que significa...- afegeix bevent-se al cafè d'un glop.
- Precisament...- el cambrer deixa el suc de pinya sobre la taula i dedica un somriure a la dona-. Gràcies... Precisament, el meu...
- M'importa un cogombre- la talla el noi clavant la tassa sobre la taula-. Em queden menys de deu minuts i només fas que distreure'm. No sé perquè has hagut d'insistir tant perquè quedéssim aquesta tarda! Encara sort que el bar que has triat queda a prop de la seu de Companyia i Companyia, perquè si no...
- Però el meu...
- El director té una filla, única per més senyes- continua parlant sense fer cas de les paraules de la dona-. I resulta que la mosqueta morta vol col·locar el xicot a l'empresa del seu pare, tu creus?
La dona s'acosta el suc de pinya als llavis i comença a beure en silenci.
- M'he estat informant, però no crec que hagi de patir: el xicot de la filla té els cabells castanys, és un inepte i la feina és meva. No té experiència, només ha treballat en empreses de tercera regional i se les dóna de milhomes. Resumint, un cretí. Només està amb la noia pels seus diners. L'importa tan poc que ni tan sols sap que és la filla del director de Companyia i Companyia. És clar que, pel que diuen, tampoc no és l'única tòtila a qui té enganyada: es veu que pot ser tan dolç, quan vol...
El cambrer s'acosta a la taula amb el compte i el noi de cabells castanys s'aixeca de la cadira.
- Pots pagar, si us plau, cuqueta?- pregunta dedicant a la dona un somriure de dents blanques i acariciant-li la galta amb tendresa-. Haig d'anar un moment al bany...
El noi desapareix llençant un petó a l'aire. Dos segons més tard, retorna convertit de nou en una fera i amb la mirada clavada en les busques del seu rellotge.
- Tu has vist l'hora que és?- vocifera furiós-. Faré tard i serà per culpa teva! Quantes vegades et penses que es presenten oportunitats com aquesta? Es pot saber perquè t'aixeques? No cal que m'acompanyis!
La dona no contesta. No somriu. S'aixeca de la cadira, surt del bar i s'encamina decidida en direcció a la seu de Companyia i Companyia. Les portes automàtiques s'obren tan bon punt s'adonen de la seva presència i el noi de cabells castanys ha de corre per no quedar-se enrere. El recepcionista segueix amb una mirada interrogativa la parella que entra a l'ascensor, però no es mou del seu lloc.
- Que t'has tornat boja?- exclama el noi quan recupera la respiració-. No pots anar directament a l'últim pis com si fossis a casa teva... Perdré una oportunitat única per la teva incompetència!
La dona li llança una mirada fulminant i surt de l'ascensor. Passa pel davant d'unes secretàries que la saluden amb un cop de cap i empeny sense trucar les portes del despatx de direcció. Al voltant de la taula, un home assegut en una butaca de cuir i una noia.
- Mare?- pregunta la noia observant la dona d'ulls blaus-. Cuqueta?- afegeix en adonar-se de la presència del noi.
- És per detalls com aquest que el nostre matrimoni va naufragar en un divorci... Quan aprendràs a trucar abans d'entrar?- pregunta l'home de la butaca, dirigint-se a la dona i observant el noi de cabells castanys que ha quedat palplantat sota el llinda de la porta-. Veig que ja has conegut el nostre futur gendre, estimada... I aquell xicot teu que em volies presentar perquè li donés un lloc a l'empresa, on és?

Aquesta sóc jo: la jo real

Hi havia una vegada, en un món molt molt proper, una nena que no sabia què ser de gran. O si ho sabia... Però no s'hi atrevia. Tenia un somni: escriure una història. No buscava fama ni diners. Només volia un lector... Un lector que volgués llegir-la. Però la nena es va fer gran: va anar a la universitat, va entrar en una empresa, es va hipotecar, va tenir fills, es va morir,... I mai va escriure el llibre. Mai va trobar el lector. Què hauria passat si s'hi hagués atrevit?

Fa molt de temps

vaig descobrir que escriure formava part indestriable de la meva existència.

Fa molt de temps vaig arribar a la conclusió que mai podria viure de les lletres

i vaig decidir actuar en conseqüència.

Però no puc de deixar de pensar en la nena del meu conte... I per això continuo escrivint: per descobrir què hauria passat, si m'hi hagués atrevit.